Comprenem la coa de l'atur difereix fortament d'altres coes. Tots entenem que aquesta coa se troba necessàriament lligada a alguna fallida seriosa. I un pensa que és fácil que ella mateixa es vegi afectada per aquest aire advers, de manera que durant llargs moments la gent esperi el seu torn callada, diguem en una espècie de consens sobre l'obscur problema que la reuneix. No costa imaginar, tampoc, un evident esforç en aquells que, per primera vegada, se troben a la finestreta i intenten confiar al funcionari estimats detalls particulars, seguramement inregistrables, del seu cas. En la coa de l'atur la gent pot sentir sota els peus, com a resposta, el desemparament de la vacuitat. Per això sembla bé recordar, almanco, uns trets que formen part de la visió més elemental i comuna de les coses.
El primer d'aquests trets consisteix en que la totalitat dels llocs de treball que existeixen són creats per entitats particulars, amb unes finalitats i uns resultats tanbé particulars. És un fet planament conegut i acceptat, però això no redueix el seu pes ni el seu significat. Perquè és aquest fet el que, en relació al paper i a l'afer de l'home en aquest món, per si mateix exclou l'existència, posem, d'un projecte públic i conú, amb finalitats i recsultats també comuns i que cada u pot veure com a propi. S'al·ludiria a una cosa molt diferent, diguem. I es veu tot d'una que una i altra projecció tenen un abast, almanco de fet, que no és el merament econòmic, car impliquen l'home sencer i la manera de veure's, ell mateix, dins aquest món. És per a anotar. En el sentit pejoratiu sembla necessari fer present, almanco, que en el projecte que coneixem, el de finalitats i resultats particulars, els camins vénen a ser radicalment individualistes i a la seva manera separen, tots i cada un, les persones. Cal tenir en compta, no obstant, i com ja se suggeria abans, que la nostra vella biatòria fjns ara s'ha mogut resoltament en aquesta direcció i, passant per alt adversitats humanes prou conegudes, manté marginat tot altre camí. Tindria molt d'interès descobrir, senzillament, el seu perquè veritable i de foms.
I és encara de notar que aquell mateix fet, ben conegut i multitudinari, de les entitats particulars que creen els llocs de feina, inclou alhora conseqüències especialment sensibles, o correntment o en casos extrems, per a l'individu. Una d'elles és que aquest home aporta a l'entitat particular, en tot cas, unes habilitats i una força per a ell molt considerables, però no veu integrada aquesta aportació a un perfil humà propi j contemplat, diguem, en el marc comú i definitiu del món en què viu. Aquest home fa sempre la seva aportació -i li sigui o no satisfactòria la seva feina- a una entitat que, plegada sobre ella mateixa, de fet li és estranya o bé resulta, per a la seva vida, un assumpte menor. Una altra conseqüència de repercusions individuals -i potser l'única tinguda en compta- és que aquelles entitats particulars en realitat no crein llocs de feina per a tothom, o que de sobte els redueixin, o que hi tingui lloc, entre la multitud d'intents, algun tipus de fallida (Aquí es pot afegir que en aquell altre projecte, el comú i per a tots, de construcció purament ideal, l'atur i les seves crisis són inconcebibles.).
La coa de l'atur, anb la seva inquietud i els seus silencis, comença molt enfora; comença en la permanent disputa entre la defensa i la negació d'un lloc socialment adjent per a la vida de l'home.
* Investigaciones filosóficas. Ludwig Wittgenstein
