Si una tasca dura, i, per normal general, mal agraïda, hi ha en el món, aquesta és la d'educar, en les múltiples facetes que pot assolir i siguin quins siguin els subjectes que la tenen per missió, tot i que, d'entre els desafortunats, sense cap dubte els més mals parats solen ser els pares i els mestres, que tenen el repte d'ensinistrar, com en deia sempre l'enyorat Joan Barril, els ciutadans del futur. Si per ser mestre s'exigeixen els estudis pertinents (i encara es pot donar la paradoxa, ja se sap que la injustícia regna arreu, que el mestre més brillant i de notes més altes no per força serà el millor llavors en el dia a dia amb els alumnes), per ser pare (existeixen, també, escoles de pares, l'efectivitat i bondat de les quals és ignorada per un humil servidor) no es demana cap títol; sovint se n'és a contracor, sense haver-ho desitjat; la casa s'omple de fills i no queda més remei que fer el cap viu, omplir-se de tones de paciència i de mà esquerra i esperar que la propina, la propina és l'essència de la vida, diria més o menys Josep Pla, i la bona sort, ens acompanyin.
Sentim a dir adesiara que posar un fill al món és un acte d'inconsciència enorme. Si la jugada surt bé, tenim lo dia uns pares cantant les excel·lències d'uns fills treballadors i estudiosos, dels que han aconseguit totes les metes que s'havien proposat i, de pas, donen a la resta de pares no tan agraciats les receptes màgiques amb què els han educat. Si la cosa fracassa, és tota una altra qüestió. La mateixa que experimenta el mestre que, més o menys, va fent bé la seva feina, mira de formar, en coneixements i en valors, un estol de bergantells d'allò més divers, amb el cap ple de curolles que poc tenen a veure amb el desig d'aprendre, i que, a mesura que passa el curs, obre els ulls a l'evidència de la seva derrota; allò que ensenya només fa forat en comptats alumnes; la resta perden, per desgràcia, el tren de les oportunitats.
Bé sabem que no hi ha fórmules fixes i infal·libles per educar; tanmateix sí que hi ha una mena de fonaments bàsics sense els quals l'edifici no s'aguanta; és imprescindible la presència de l'autoritat (no importa dir que és millor si es guarda prou de caure en l'autoritarisme); és qui mana qui ha posar les normes i, sobretot, els límits, del joc. Justament, entre els mals que afecten avui l'ofici d'educador s'hi troba el qüestionament d'aquest principi, sigui pel motiu que sigui. Una de les darreres troballes pel que fa a les causes de la violència adolescent, sobretot les agressions a pares i mares, diu que les l'hem de cercar en el narcicisme que emmiralla força adolescents dels nostres dies. Creuen que tenen dret a més del que reben; es converteixen en uns petits tirans que, si no aconsegueixen els capritxos més volubles, descarreguen en els pares la seva frustració i la seva ira. Perquè han viscut una infantesa a l'engròs, de pares panxacontents que els ho han tolerat tot (són els mateixos pares que pengen en els mestres les mancances de l'aprenentatge dels fills), sense un no taxatiu com a resposta. A banda els casos que ja no tendran remei i que acabaran segurament en mans de la justícia, allò més desitjable és que aquests adolescents malcriats madurin, vegin la cara real de la vida i se'n temin que les medalles demanen un llarg i constant esforç. Gairebé mai, res no ens és donat de franc; ni rebem per gràcia divina les recompenses que teníem per ben segures.
