Considerava el protagonista de l'aigofort (tots plegats, per cert, a pesar dels anys i dels avenços que ha tengut la narrativa des que es varen publicar, mereixen adesiara qualque relectura) de Gabriel Maura, Els Reis, que el dia dels Reis era per a ell el dia més trist de l'any i, a més, afegeix que li lleuria saber una mica de llatí "per expressar amb qualque cita clàssica" la tristor de tal diada. Igual que ell, el llatí que ens va mirar d'ensenyar al Ramon Llull don Sebastià Castell fa anys ferm que el tenim estibat, per desgràcia, de rovell, i, doncs, també estam impedits de divagar amb la llengua de Virgili, Horaci o Catul i de la soldadesca que va fer rumb envers la nostra Illa devers l'any 123 aC, quant a la tristesa que, ja des que érem al·lots, ens amara l'arribada, massa fugaç i decebedora, en relació amb les expectatives que ens havíem creat, dels Reis d'Orient (ara no és l'hora d'inquirir si varen ser dos, quatre, o si, de veritat, varen existir; hi ha hipòtesis per a tots els gusts).
Sol haver-hi el costum de considerar la infància com l'etapa feliç per excel·lència dels homes; el que deu passar, sens dubte, la literatura ens n'ha deixat testimonis a balquena, és que la hi veim des del present, des d'un present adult en què la vida ens mena per uns camins tortuosos. Les estones felices, que n'hi va haver, es barregen, com és lògic, amb les amargues. L'amargor feia acte de presència, potser sigui aquest un sentiment compartit, quan s'acostaven els finals; els de les festes, els de les vacacions, i, en el cas d'un servidor, quan arribaven els Reis, i se'n tornaven sense dir-nos de la missa la meitat.
No es tractava només de les juguetes (els Reis del meu temps d'al·lot varen ser força austers, cosa que els hem agraït sempre; es diria que hagin perdut una mica el nord, els Reis actuals, i mira que tenen fama de savis, atès que n'haurien d'amollar quatre de ben dites a les famílies que no saben controlar el grifó de la generositat, inconscients del mal que fan als petits); a mi, m'hagués agradat parlar amb ells, que s'haguessin aturat a casa una bona estona, i m'haguessin contat els denous del llarg viatge que havien fet guiats per l'estel; m'hagués agradat tenir una llarga conversa, abans que res, amb el rei negre, tocar-li la pell i constatar, en efecte, que era negra. No trobava just que, després de tanta espera i tanta cerimònia (totes les festes amb la mosca rere les orelles que si no es feia bondat no deixarien res, o només carbó, preparar la sabata amb el menjar per als cavalls, l'anada ben dejorn a dormir, perquè, si ens aglapien desperts, es podrien enfadar i qui sap si es repensarien si ens deixarien els presents demanats) passassin tant de llis, et fessin, això sí, la besadeta de rigor i adéu fins l'any que ve.
Per a la meva quinta, el primer gran desengany, la primera gran mentida si es vol, que trastornava la nostra visió del món arribava el dia en què ens innovaven que els Reis no existeixen. Per moltes voltes que hi donàvem, el nostre esperit encara ingenu quedava trasbalsat una bona temporada abans d'acceptar la crua evidència. L'amic Miquel Àngel Lleuger deia en un article recent (ho té posat alhora en forma de poema) que en podia detallar el moment exacte; un dia, dins un Seat 600, sa mare li ho va confessar, en dur-lo a escola. Un servidor no és tan precís en el record; però, en tot cas, al llarg d'anys i panys, el dia dels Reis li va ser un dels més trists de la vida.
