Tribuna

Llums i ombres de la Conferència del Clima de París

05.01.2016 | 01:54
Llums i ombres de la Conferència del Clima de París

Fa només unes setmanes va concloure a París la conferència número 21 dels Estats part de la convenció marc de les Nacions Unides sobre canvi climàtic, anomenada, per raons òbvies d'espai, COP21.

Les esperances depositades en aquesta conferència eren enormes, proporcionals, segurament, al desafiament que planteja el canvi climàtic a la supervivència de la humanitat i de nombroses espècies animals i vegetals arreu del món. Però les grans expectatives sovint solen provocar grans decepcions. Així, el mateix dia en què es va arribar a un acord per part dels 161 països que conformen la COP, nombroses veus es van alçar per criticar un acord que consideraven insuficient i per assenyalar aquells punts que hi faltaven o que hi eren de més.

Les mancances son evidents. La primera, i més important, és l'absència d'objectius quantificats i calendaritzats de reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. És a dir, en quina mesura cada país ha de reduir cada any les seves emissions. La inclusió d'una clàusula d'aquest tipus hagués facilitat moltíssim la transició cap a l'economia descarbonitzada que és essencial si volem evitar els traumatismes que provocarà el canvi climàtic. Cada país hagués sabut quin resultat havia d'aconseguir i en quant temps, alhora que la resta de països així com la societat civil podrien conèixer i fer el seguiment de l'avançament de cada estat cap als objectius fixats.

Una altra mancança important, és l'absència d'una data concreta per culminar aquesta reducció d'emissions. Les veus més versades en la matèria proposaven 2050 com a any en el qual s'hauria d'assolir una reducció de les emissions d'entre el 90% i el 100% respecte del volum d'emissions a l'any 1990.

En lloc d'aquestes dues coses, allò que planteja l'acord adoptat el 12 de desembre és assolir unes emissions netes de carboni igual a "0" en la segona meitat del segle XXI. La diferència entre l'ideal i allò acordat, és evident.

Dues altres mancances completen les principals crítiques a l'acord: per una banda, l'absència d'una menció específica a les energies renovables, com a única eina vàlida per assolir la transició energètica necessària. De l'altra, l'absència d'una menció específica als drets humans, als drets de les dones i als drets de les comunitats indígenes en l'articulat de l'acord. Encara que en esborranys previs aquests drets figuraven a l'article 2, finalment van ser traslladats al preàmbul de l'acord.

Aquestes insuficiències son certes i greus. Però ens equivocaríem si a causa d'aquestes mancances rebutgéssim el conjunt de l'acord o, encara pitjor, si caiguéssim en una mena d'acceptació nihilista de la inevitabilitat del canvi climàtic en la seva versió més destructora com a conseqüència de la incapacitat dels nostres governants (governants que, per cert, escollim entre totes i tots).

La veritat és que l'acord, malgrat ésser lluny de la perfecció, suposa una passa endavant importantíssima per assolir un futur baix en carboni que mantingui l'augment de la temperatura global al voltant de 2ºC. Analitzem per què.

Per una banda, l'acord és universal. Pot semblar poca cosa, però quan tenim en compte que el protocol de Kyoto no obligava ni a Xina, ni als Estats Units, ni a Austràlia, ni (més tard) a Canadà, ni a la Índia, entre d'altres països altament contaminants, ens adonam de la importància capital de disposar d'un acord en el qual hi hagi els principals països que emeten gasos d'efecte hivernacle. Per dir-ho amb altres paraules: un acord super ambiciós signat únicament per la Unió Europea i països pocs contaminants però sense nou dels deu principals països emissors del món no hagués servit per res. Hagués estat, doncs, un mal acord, una carta als reis.

A més, l'acord potser no defineix un límit màxim d'emissions, però si que estableix clarament un objectiu de temperatura a no sobrepassar, i aquest objectiu és molt més ambiciós del què es pensava possible fa només unes mesos: així, l'augment de temperatura haurà d'estar ben per sota dels 2ºC i tendir a un augment de només 1,5ºC. Aquesta obligació, perquè es tracta d'una obligació que figura a l'article 2 de l'acord, és cabdal, perquè constitueix la base de tots els canvis profunds que hem de dur a terme.

Així, si realment volem que la temperatura no augmenti per sobre dels 2ºC, el llindar per sobre del qual la majoria de científics admet que el canvi climàtic tendria efectes devastadors imprevisibles, les nostres emissions, malgrat que no figuri de forma quantificada a l'acord, hauran de reduir-se de manera monumental en els propers anys.

El "Panell intergovernamental del canvi climàtic" (IPCC, en les seves sigles en anglès), que reuneix a científics de tot el món i que assessora la ONU en matèria de canvi climàtic, elabora constantment projeccions que permeten valorar la possibilitat de que la temperatura augmenti més o menys en funció del nivell de gasos d'efecte hivernacle que emetem a l'atmosfera, i sembla clar que per tenir possibilitats reals d'assolir l'objectiu acordat, les emissions d'aquests gasos s'haurien de reduir entre un 70% i un 95% a l'any 2050 respecte de les emissions de 2010.

Potser que l'acord no citi aquestes reduccions, però estan implícites en l'objectiu acordat. Això obligarà a tots els estats a adoptar polítiques decidides de transició energètica que passen, necessàriament, per reduir dràsticament l'ús de combustibles fòssils (principalment petroli, gas i carbó), deixant enrere els projectes de prospeccions petrolíferes i de fracking, eliminar absurds impostos al sol i apostar clarament per les energies renovables i lfeficiència energètica. Això vol dir construir una societat més sòbria energèticament, que consumeixi molt més producte local i redueixi les importacions (i les exportacions), on la vida quotidiana (casa, escola, treball, lleure) s'articuli amb criteris de proximitat, amb una reducció importantíssima dels envasos i una transformació important de l'agricultura, perquè ajudi a mitigar el canvi climàtic, en lloc d'accelerar-ho.

Aquesta és la clau de l'acord, el motiu pel qual és una eina que hem d'aprofitar totes aquelles persones que volem assegurar un futur digne tant per nosaltres com per les generacions que vendran després. L'acord de París no és perfecte, però és una eina suficient per exigir els canvis necessaris tant als governs com a les empreses. No la desaprofitem. Emparem-nos-en. El futur en depèn.

* Professor de Dret Internacional Públic i membre de l´executiva de Més

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine