Ja se sap que les festes nadalenques són, dins la roda del calendari anyal, unes dates d'allò més particulars. Ben al contrari de la resta de festes colendes, les de Nadal ens interpel·len d'una manera diferent; fins i tot es diria que, els qui en «passen» sense contemplacions, sigui perquè han fet el pas definitiu per exorcitzar-les, perquè han posat tones de call i no els afecten ni gota els esquitxos insuportables de sentimentalisme barat en què vénen embolicades, tampoc no els és fàcil escapolir-se'n del tot de l'aurèola característica que traspuen. Per altra banda, i pel que un en va observant d'aquí d'allà, els qui se'n diuen partidaris no és que estiguin molts satisfets de la deriva grollerament consumista i només festera en què les celebram a les nostres societats digitals, descastades i sense a penes cap referent, ni que sigui només per vivència col·lectiva o per transmissió cultural, d'arrel religiosa.
Escoltàvem un dia d'aquestes, en qualque programa radiofònic, dels que ens entretenen mentre anam fent altres quefers (un dels molts avantatges, per cert, de la ràdio respecte de la televisió), que un oient hi deia que el Nadal es manté viu a casa només quan hi ha nins, a mesura que es van fent grans això que se'n diu (i consti que un humil servidor mai no ha escatit ben bé què deu voler dir) esperit nadalenc s'esfuma per sempre més. És una idea, o sensació, o experiència, que molts donaríem per bona sense gaires divergències. De pas, enllaçaria amb el relat originari cristià, el de l'infant nascut de manera humil en una cova, que, suposam, encara ara perdura en el cor i la memòria de milers de ciutadans d'arreu del món.
Llegíem en un article recent del crític literari Ignacio Echeverría, un dels més competents, sempre tenint presents els inevitables llistats de fílies i fòbies que solen lluir els crítics, que es poden llegir en papers propers, la referència que la figura de l'infant o l'adolescent neix com a personatge literari en el segle XIX, en el període de formació de la societat burgesa; i, més en concret, com a personatge lligat amb el temps de Nadal, l'invent es deu a Charles Dickens, sobretot gràcies a l'obra Un conte de Nadal, publicat el 1834. No importa recordar que Dickens, amb la desfilada de nins desvalguts, volia denunciar-ne l'explotació a què eren sotmesos, les dures condicions de vida que havien de patir a les fàbriques dels novells amos que s'havien posat al capdavant de la dita revolució industrial.
Per altra banda, Dickens és també una mica culpable de la visió d'un Nadal una mica ensucrat i mel·liflu, en el sentit que el Nadal ajuda a entendrir una mica els corets, ens torna una mica a tots plegats els infants innocents que vàrem potser ser, ens fa creure, per uns moments, que són possibles tots els bons desitjos que ens donam en uns dies tan assenyalats, que al món hi ha homes de bona voluntat i que malden perquè hi regni la pau i l'amor. Només els nins, però, poden creure en un programa tan ple d'optimisme. Bé, i també els crocodilots adults que, vés a saber per què, els dies de Nadal ens entendreixen la capes de mala bava que són el nostre pa de cada dia, ens traspassen les cuirasses impenetrables que duim posades la resta de l'any. Tot i això, avui ser un infant és tan complicat com en els temps difícils de Dickens; seran molts els nins el sol entreteniment dels quals, al llarg de les vacacions nadalenques, serà recloure's a casa i manejar hores i hores qualssevol dels ginys electrònics que es fan passar per juguetes.
