Hi ha un silenci endurit sobre coses que ja no formen part de la nostra vida. Aquest silenci es refereix al fet que únicament coneixem projectes particulars, de resultats també particulars. Mancam, en canvi, d'un projecte comú (un peojecte comú "vital", posem, que cercàs comstantment allò més estimable par a l'espècie i per a tots els seus membres). Però l'al·lusió mateixa a fets d'aquest tipus reforça automàticament aquell silenci.

Tot hagué de començar en un moment en què els plans particulars s'obriren camí i, segurament a poc a poc, s'ho menjaren tot. No en coneixem els primers moviments, però pogué començar quan un primer home s'arribà a fer propietari d'un arbre, posem d'una prunera, i diguè a un altre home: "Si em culls les prunes, te'n duràs um parell de grapades a ca teva". Un fet simple com aquell es multiplicaria, després, en moltes direccions, com tendeixen a multiplicar-se, si es troben a lloure la força i la seva habilitat. Pareix, doncs, que ambdues avançaren costa avall i que a hores d'ara han esgotat, diguem, el camp disponible. Avui ningú parla d'aquella força ni de la seva habilitat, car el seu èxit inclou, si es pensa, una humiliació no gens expansiva.

No obstant, un creu que sempre es poden senyalar uns excessos col·laterals més o manco coneguts. Avui es pot veure, primer de tot i com exercici massiu de dits projectes particulars, una humanitat netament dividida en dos cossos; en realitat en dos fronts, car, assantats en condicions diferents, es miren un a l'altre cercant les possibles y variades formes de sobreviure. Per a entendre'ns i com és clar, se tractaia dels qui tenen "prunes" per collir i dels qui les cullen. El que hi ha des d'un i altre costat és una esforçada recerca individual, com és ben sabut, i aquest afer ens converteix, converteix la humanitat, en un camp tot esmicolat pel seriós exercici dels interessos de cada u. Això ja vol dir que roman exclòs aquell projecte comú, que es deia abams. La conseqüència més visible és que la humanitat es veu fortament marcada, als diferents barris, diguem per la sort o la dissort. En aquests temps nostres, els extrems més sorprenents i significatius estarien en la gent que s'ha deixat al carrer, sobtadamemt mancada d'habitatge, i en aquella altra que no té per a sobreviure i s'ha de llançar a la recerca d'una marginal benvolença. Són fets que podrien desqualificar qualsevol projecte.

Quant a aquell altre pla, que dèiem "comú" i que vindria a perseguir, posem, el paper propi de l'espècie davant ella mateixa i davant el món, sembla que la seva absència dóna lloc a alguna actitud ressenyable. Aquest afany solitari mantindrà l'home més o manco llançat sobre les pròpies metes, però també és ver que aquest moviment s'acompanya d'altres que semblen llevar-li aspror. Sobretot als llocs d'oci, la gent es nescla amb suposada satisfacció i es lliura, generalment, al consun d'allò que en el seu medi resulta estimable. El fet podria entranyar un motiu, potser inconscient, o per a oblidar unes distàncies que no són atractives o per a dissimular-les. Però pareix que hj ba un lloc especialment efectiu per a afavorir o simular, més enllà de l'enfrontament ordinari, la creació de llaços humans. Seria el món esportiu amb les seves mitificacions, fàcil invassor de les esferes emocionals. Finalment cal recordar, en aquest punt, aquells altres casos en què l'esmentada ruptura ni és ignorada ni dissimulada. Serien aquells casos en que, de mil maneres, algú aspira o fa qualque cosa en favor dde la humana unitat a partir, diguem, de les arrels. L'intent pot tenir les expressions més visibles en certs aspectes de la cultura i de l'art. Però és de suposar que aquestes manifestacions, havent de cercar sempre un lloc adient, sovint s'hauran de moure en terrenys indiferents, si no hostils. Una espècie de pelegrinatge.

* Professor de teologia i escriptor