Una vinyeta recent del dibuixant Forges representava un matrimoni que se mirava un programa de televisió. La pantalla mostrava unes figures humanes gesticulant rabiosament. Un d'ells dos deia: "Parece mentira la falta de educación de estos tertulianos: se quitan la palabra, gritan, se insultan? Fíjate ése; qué energúmeno?".
És un comentari que sovint m'he de fer jo mateix davant programes de debat, sien de televisió o de ràdio. Els debats i les tertúlies ara se prodiguen molt als mitjans de comunicació i, si els participants són cultes, bons conversadors, ben informats, enginyosos i dotats d'altres virtuts semblants, els programes poden esser atractius. Però, ai Déu meu!, diria que tots, tots els qui hi prenen part, inclosos els presentadors, pateixen del mateix vici: no escolten l'interlocutor, sinó que li prenen la paraula i, si l'altre s'hi resisteix, se sobreposen les frases, cosa que converteix l'emissió en un puré verbal irritant, inservible per a transmetre cap idea condreta.
Això se va observar bastant en el debat entre polítics que dia 7 difongueren dues cadenes de televisió. No en comentaré gaire els continguts, bastant previsibles, com ho solen esser en general les declaracions dels candidats a ocupar llocs de govern. Per exemple, a la qüestió sobre amb qui estarien disposats a pactar després de les eleccions, invariablement l'esquiven contestant que el seu objectiu no és pactar, sinó guanyar. Llavors pot ben bé succeir que pactin amb qui havien declarat que no pactarien per res nat del món.
Seguint la pauta general, els participants se prengueren la paraula una mala fi de vegades i seria il·lustratiu haver comptat quants de cops hi saltà la frase "deixa'm acabar que jo no t'he interromput". Tant me molesta el vici d'interrompre que em pens que donaria el vot al qui hagués respectat més la paraula dels altres contrincants. Me direu que no és un bon criteri per a decidir el vot, però tampoc no ho deuen esser molts d'altres. N'hi ha que trien segons l'aspecte extern. Obeint aquest, jo m'hauria de deixar dur per la jaqueta electritzant de la portaveu del PP, una candidatura que en consciència no puc votar.
No sé com se degué introduir la tendència a prendre's la paraula com si fos una pilota de futbol. Quan jo anava a escola, interrompre se considerava una falta d'urbanitat, i ens corregien si la cometíem (però la televisió és una acadèmia de males formes: basta mirar els anuncis de productes comestibles, amb adults que se llepen els dits, acció que és l'extrem de la grolleria). Record un programa que fins i tot potenciava les batalles verbals. Se titulava La noria. No el podia resistir més de deu minuts seguits. Ara la pràctica de tallar el qui té la paraula s'ha estès pertot arreu. Perquè en som oient habitual, em ve al cap El matí de Catalunya Ràdio amb Mònica Terribas. La conductora, quan fa una entrevista, no deixa acabar cap frase a l'entrevistat per molt persona de respecte que sia.
Tornant als debats dels polítics, quan els sent trepitjant-se les intervencions d'aquella manera, no puc evitar el temor: "Bon Jesús!, i aquest personal tan mal educat és el que ens ha de governar?".
(*) Filòleg
