Per bé que no importa arribar als límits esprivians de pessimisme existencial ni no ser molt optimista quant a les possibilitats de millora de la humanitat, sí que, a pesar de tot, és una evidència que els homes no paren de maquinar, en tots els àmbits de la vida, nous ginys, tècniques que trastoquen i revolucionen el que s'havia fet fins ara, maneres d'encarar la realitat, estratègies per sobreviure i guanyar-se el pa de cada dia. Distàncies salvades, tot plegat té a veure, tenint ben present la idea plana que de la realitat solen tenir la major part dels polítics, amb el que se n'ha dit empreneduria. Si volem tirar endavant, per tant, no queda més remei que reinventar-nos. O, clar i català, mirar de ser qualque dia trending topic.
Les modes i els modes passen, i progressen, tant com les ciències; una barbaritat. Els qui ja passegen una bona senallada d'anys damunt les espatles en podrien fer un recompte prou esponerós; fent una barreja indiscriminada, potser injusta i una mica folla, en podria sortir un còctel de, sens dubte, no gaire qualitat; així, hem vist passar els trens de la movida madrilenya, la nouvelle cuisine, els novísimos, el new age, el roc català, els yuppies, la novel·la negra, els WASP, la metrasexualitat, i, ara, el vintage i els hipsters. Una llarga, i, en el fons, inútil, corrua de solcs per, com diria el poeta, ajornar la mort. Hem d'entretenir l'estona de qualque manera, hi ha d'haver qualque ham a què els ciutadans desemparats i humiliats d'arreu s'han d'agafar per oblidar-se adesiara de les betcollades que ens arria la vida. Tendències que van i vénen, que són centre de debat en els mitjans una temporada i acaben oblidades dins l'arnat bagul dels records.
Pel que n'hem pogut espigolar, una dels darrers usos i costums que tenim a l'horitzó és el que arreplega els qui practiquen el morningophile, que, com és fàcil imaginar, ens arriba dels Estats Units. D'entrada, diríem que es tracta d'una pràctica que no s'adigui gaire amb els comportaments predilectes de la societat actual, partidària de l'hedonisme, del dolce far niente, de la gresca permanent. Ben el contrari, postulen que el secret d'una vida sana i profitosa està a aixecar-se ben d'hora (entre les 4 i les 5:30 hores), airejar bé el cos i l'esperit, carregar-lo, en aquest interval horari en què, suposam, tota la maquinària està al cent per cent, per a la jornada laboral que ens espera. Un dels gurus del novell matinar, Hal Herold, autor d'una de les bíblies del moviment, The Miracle Morning, hi exposa un detallat programa per omplir les primeres hores del dia, que inclou activitats com: meditació, escriptura, lectura, visualització (de les tasques que tenim previstes) i esport. El debat, no cal ni dir-ho, corre per les xarxes amb els consegüents adeptes, alguns tan convençuts de la seva descoberta que prediquen que aixecar-se cada dia a les 4:30 hores pot canviar la vida, i detractors.
Tampoc no se'ns diu res de nou. És una manera de viure, la d'aixecar-se ben dejorn, que hem vist practicar des de sempre. Si no, la feina no raja. Els grans homes que admiram eren uns grans matinadors, com en Moll (a les memòries conta que el ferreny canonge Alcover el despertava a les 4 per treballar al diccionari) o en Coromines. Però tampoc no hi ha fórmules absolutes (Josep Pla va ser un gran treballador, tot i la imatge que li va interessar donar d'ell mateix, que preferia la nit); cada persona és un món. En tot cas, els metges ens diuen que els humans som animals diürns. Però la nit, ai! és molt temptadora, sobretot quan s'és jove i es tenen plans de futur.
