"El canvi climàtic és un problema global amb implicacions greus: mediambientals, socials, econòmiques, polítiques i per la distribució de béns. Representa un dels reptes principals que ha d'afrontar la humanitat dels nostres dies". Aquesta reflexió no és de Greenpeace, Amics de la Terra o alguna de les organitzacions ecologistes que des de fa anys s'afanyen a fer de la Terra un lloc més humà i habitable. Pertany a l'encíclica del papa Francesc, la qual porta per títol Laudato si i que podríem traduir per "Lloat siau". Es tracta del primer pronunciament de caràcter ecològic que fa l'Església catòlica en tota la seva història i és, en síntesi, un al·legat a favor de la vida i de la conservació de la biosfera, en tota la riquesa i diversitat que representa. Francesc no se n'ha anat per les bardisses: hi denuncia una explotació implacable i la destrucció del medi ambient, i en culpa, entre altres raons, l'apatia, la cerca temerària de beneficis econòmics, una fe excessiva en la tecnologia i l'estretor de mires dels polítics. El document destaca així mateix el paper dels combustibles fòssils entre els causants del canvi climàtic, alhora que commina els països desenvolupats a ajudar els països en vies de desenvolupament per combatre la crisi i ajudar-los a sortir del forat en què es troben.
En aquests moments s'està celebrant a París una nova cimera sobre el canvi climàtic. L'objectiu: arribar a un acord mitjançant el qual es limiti l'augment de la temperatura global en menys de dos graus centígrads. Tanmateix la comunitat científica ja ha dit que, per moltes mesures que es prenguin, una part d'aquest canvi és irreversible. De fet ja se'n comencen a veure les primeres conseqüències, en forma de desgel als pols i d'elevació del nivell de la mar en determinats indrets del planeta. La situació és preocupant; així ho han admès obertament alguns dels participants a la cimera, que no s'han estat d'entonar un mea culpa davant les formidables cotes de consum energètic i la contaminació ambiental que se'n deriva. Esperem que, per una vegada, les intencions acompanyin els fets i que els gests de cara a la galeria es tradueixin en accions concretes i puntuals.
Això no obstant existeixen petites accions a l'abast de tota la ciutadania que poden ajudar a pal·liar la gravetat de la situació. Fa un parell de setmanes vaig assistir a un acte celebrat amb motiu del dia mundial del cooperativisme en què un conferenciant anomenat Luis Galindo exhortava els assistents per tal que esdevinguessin "herois anònims", és a dir, persones que amb el seu testimoni i manera de fer ajudassin a canviar el món. Va posar un exemple prou entenedor: cada vegada que anava a un hotel i eren moltes, atesa la seva ocupació utilitzava la mateixa tovallola durant els dies en què hi romania, que era exactament el que habitualment feia a ca seva. Aquest exemple em va fer recordar algunes petites accions que feia mumare quan era petit, com ara aprofitar l'aigua d'aclarir l'escurada per regar les plantes, si no tenia massa sabó. Òbviament en aquells temps mumare no sabia què era l'ecologisme ni què pretenia: simplement actuava amb sentit comú, car era conscient que l'aigua era un bé escàs a Mallorca, i que per això calia utilitzar-la amb cura i aprofitar-la al màxim.
El que vull dir és que estam massa acostumats a delegar la gestió dels grans problemes socials i mediambientals en els nostres dirigents o mandataris. I, certament, tenen una responsabilitat molt important, en la seva resolució. Però, tal com afirmava Galindo, sovint menyspream la nostra capacitat d'actuar sobre la realitat i de modificar-la en benefici de la col·lectivitat. Potser és a això al que es refereix el papa Francesc en la seva punyent i encertada encíclica: a la necessitat inajornable que tots, en la nostra parcel·la, treballem per protegir la Terra, el nostre planeta, la casa de tots.
