Un dels debats que s'han encetat els darrers anys, que va i ve, apareix i desapareix, sense arribar a concretar-se mai res (manera d'actuar molt habitual, per paga, en els nostres entorns socioculturals), és el de la conveniència de canviar el model horari vigent vigent, sobretot en l'àmbit laboral. Fins i tot, hi ha la consegüent comissió oficial creada ad hoc que, de tant en tant, com per demostrar que existeix, ens recorda que patim un desordre horari enorme, que repercuteix tant en els nivells de benestar (o malestar, millor dit), físic, psicològic, personals com en la millora o en l'empitjorament del rendiment laboral, cosa que es reflecteix en els índexs productius de l'economia.
De passada es podria observar que allà on també faria falta introduir-hi qualque ajustament seriós i urgent és en els horaris escolars; és una música que no sol sonar gaire en el gremi; amb tota certesa que s'haurien de qüestionar assoliments que potser han estat considerats un avantatge i que han costat d'obtenir, com és ara la jornada continuada; o eliminar dels ensenyaments matèries que, com la religió catòlica, semblen imprescindibles en el currículum escolar per alguns sectors de la societat; com és lògic, duria com a conseqüència la supressió del menú laic, canviant a recer de les majories polítiques que governen, que s'ha d'oferir com a recompensa. En tot cas, tenir els adolescents enclaustrats de vuit a tres un grapat de mesos no és cap bona decisió pedagògica. La nostra societat està farcida d'herois anònims, que, al final, són els que fan que el carro tiri sense gaires entrebancs, uns dels quals són els milers de mestres i professors que han de pencar amb una trentena de bordegassos amb tones d'hormones sobreres, posem per cas, un divendres qualsevol fent classe de dues a tres. Milers d'hores perdudes de manera inútil.
Hi ha models que es podrien fer servir de guia. El més clàssic, diríem, és l'estàndard centreeuropeu, que ens pareixia tan civilitzat; a les cinc a casa per gaudir del que resta del dia, sopar ben dejorn i colgar-se no més tard que les onze. El ritme de vida mediterrani, però, és tot un altre; ens fa més patxoca el dolce far niente fins altes hores de la matinada. Del nord, és clar, en prové una de les propostes més recents; hi ha empreses sueques, tot experimentant un pla pilot fins a l'any 2017, que aposten per a una jornada laboral de sis hores diàries, sense rebaixes de sou. Tot en serien beneficis; els treballadors no estarien tan estressats, farien la feina de més bona gana, augmentarien la productivitat i els serveis oferts per l'empresa i, de pas, hi hauria un més ponderat equilibri entre els homes i les dones, atès que es podria acabar amb la tendència que són més les dones que s'acullen a jornades laborals reduïdes, per atendre la família i les tasques casolanes, que no homes.
La temptació d'implantar-lo per aquí, diuen els experts, és gairebé una utopia. A part del fet que es podria considerar una falta de consideració, atès el panorama laboral present, als miler de ciutadans que no en tenen cap ni una, de feina, hi ha l'evidència d'una societat dedicada sobretot al sector serveis, en què els ajustaments horaris serien força complicats; més seguint l'estratègia introduïda, amb la crisi com a excusa, pels qui comanden en el sector: més hores de feina i menys sou. Sense oblidar el pes d'inèrcies seculars, com la de privilegiar les feines presencials com a úniques vàlides o la d'associar més productivitat efectiva amb més hores feina. Establir uns horaris més racionals és una tasca que haurem d'encarregar a les noves generacions.
