Tribuna

Riera, Carme

08.11.2015 | 00:41
Riera, Carme

M'agrada Carme Riera. És una escriptora intel·ligent que ha sabut fer-se un lloc en la literatura a base de treball i tenacitat, dues qualitats imprescindibles per triomfar en aquest difícil món de les lletres i la paraula escrita. A més a més és una dona, la qual cosa li atorga un plus de mèrit en haver hagut de competir en un món d'homes que, fins no fa gaire, es miraven les dones que escrivien com una rara avis, gairebé com l'excepció que confirmava la regla que els llibres i la literatura eren una cosa seriosa i de pes, i que per tant les dones no hi tenien massa cosa a dir, en aquest terreny. Si algú té curiositat per aquest tema li recoman encaridament l'assaig titulat Leer y escribir en femenino, de Maria Ángeles Cabré (Barcelona, Aresta, 2013), una lúcida anàlisi de la misogínia i la marginació de les dones en la història de la literatura.

Com la majoria dels seus lectors, vaig iniciar-me en la seva narrativa amb el recull de relats Te deix, amor, la mar com a penyora, una alenada d'aire fresc que ens descobria una escriptora jove i inquieta que sabia impregnar allò que contava d'una sensualitat propera i a l'abast, la qual cosa permetia una ràpida identificació amb els personatges i les situacions que s'hi descrivien. Després vingué l'èxit de Dins el darrer blau (Premi Josep Pla 1994), sens dubte una de les seves millors novel·les, on narra la peripècia d'un grapat de jueus conversos que planegen una fuga per mar a Liorna, finalment avortada per les adverses condicions meteorològiques, i que portà com a conseqüència l'execució sumaríssima dels infeliços en un dels processos de la Santa Inquisició. Es tracta d'una novel·la escrita amb gran mestria i llibertat formal, on l'autora no s'està d'utilitzar un llenguatge planer i sovint col·loquial, tot en un intent de dotar el relat d'una credibilitat i realisme allunyats dels cànons de la novel·la històrica. Les descripcions que s'hi fan ens situen en una Mallorca convulsa, sacsada pels esdeveniments que culminaren amb l'assalt al call o barri jueu de la Ciutat de Mallorca, tot en un ambient de gran crispació i asfíxia socials propiciat, entre d'altres circumstàncies, per les polèmiques i arbitràries actuacions del denominat Sant Ofici envers els xuetes, com es denominava despectivament la població jueva obligada a abraçar aquell cristianisme llavors intolerant.

Després vingueren títols com Cap al cel obert (2000), La meitat de l'ànima (2004) o L'estiu de l'anglès (2006), que consagraren Riera com una de les grans narradores de la literatura catalana moderna i contemporània. Tanmateix ha sabut compaginar aquesta faceta amb la de l'estudi i ensenyament de la llengua i la literatura espanyoles –és catedràtica de Llengua espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona-, com ho demostren la seva especialització en la literatura del Segle d'Or o el seu nomenament, l'any 2013, com a acadèmica de la RAE, on ocupa el seient "n".

Una dona d'empenta, en definitiva. Crec que els mallorquins i els illencs en general ens podem sentir ben orgullosos de tenir una campiona de les lletres com na Carme, que ha sabut unir elegància i bon quefer en una obra reconeguda dins i fora de les nostres fronteres. Xovinismes a part, el seu nom s'uneix a la nòmina de mallorquins il·lustres d'aquestes dues darreres dècades, entre els quals cal destacar per mèrits propis el pintor felanitxer Miquel Barceló o el tennista manacorí Rafael Nadal, per citar dos exemples prou significatius. Sigui com sigui, l'exemple de Carme Riera, una incansable i polifacètica treballadora de la paraula, ens ha de servir d'estímul per recuperar l'autoestima i situar la nostra cultura en un saludable i equidistant punt de mira, allunyat dels extremismes identitaris -m'identific d'allò més amb la seva opinió pel que fa a la situació actual de Catalunya, que qualifica de "molt deteriorada i terrible"- i en harmonia amb un món canviant i divers, tal com el que ens descriu l'escriptora en les seves acurades i reeixides narracions.

Enhorabona, doncs, per aquest flamant Premi Nacional de les Lletres. Ben segur no serà el seu darrer guardó: tenc la sensació que tenim Carme per a estona, tota vegada que, en paraules seves, escriure és un dels millors i més poderosos antídots contra la rutina i l'envelliment.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine