Potser a recer de la crisi que estam patint, i que tants voldrien acabada de manera definitiva, a part del daltabaix que, en àmbits diferents, ha representat per a tants ciutadans, alguns sectors de la societat (no debades, crisi, des del punt de vista etimològic, té relació amb el terme crítica) s´han replantejat el rumb vital que havien menat durant anys i panys, un rumb errat perquè ens havíem, sobretot, acostumant a viure molt per damunt de les nostres possibilitats i necessitats; ens havien fet creure que la mamella sempre rajaria a cor què vols, fins que va fer acte de presència la crua realitat. De manera que molt sovint sentim dir a gent entesa que, per a bé i per a mal, mai res no tornarà a ser igual.
Teníem interioritzats uns principis sobre els quals ens havíem fet a la idea que eren intocables, com si el cicle de la història s´hagués de complir al peu de la lletra, passàs el que passàs i al marge de qualssevol circumstàncies. Per a això, hem quedat bocabadats, els fonaments que crèiem ferms s´han esfondrat i no sabem per on tirar. Un d´aquests absoluts de l´evolució, a tall d´exemple, establia que les generacions del present "vivien millor" (no ens aturem ara a discernir què pugui significar aquesta expressió, perquè en sortiríem més mal parats) que les anteriors; en certa mesura, els qui passejam ja una certa edat ho hem pogut comprovar. Aquest cicle diguem-ne optimista, dèiem, pareix haver-se estroncant. I quan s´hi pensa, més si es tenen fills, més mala maror ens ve a damunt; hi ha una generació de les més ben formades sense feina, o amb feines precàries, o carn de l´emigració laboral; aconseguir que un jovençà d´avui cotitzi una quinzena d´anys seguits deu ser un impossible. Tot, sense voluntat de ser alarmista; és una mena de tòpic dir, però hi incorrerem, seguint la feliç expressió de Zygmunt Bauman, que vivim uns temps líquids.
Es diu, també, que les noves generacions viuen immergides en un completa addicció al que n´hem convengut anomenar món digital. Bé que se´n debat, a tort i a dret, si això representa una enorme betcollada a la mil·lenària tradició cultural escrita; tampoc no es tracta de perdre-hi gaire temps; la realitat és la que és i potser el millor que es pot fer és aprofitar-ne els beneficis i avantatges que ens reporten, els nous ginys, i aprendre a eludir els perills que comporten. Tanmateix, tots els camins, ens hi menen, vers la digitalització.
Fins i tot, la revista Playboy (¡ai, quants mals pensaments no ens varen venir al magí per culpa seva!), a partir de l´edició del mes de març, ha decidit no publicar les imatges de mosses nues (conilletes, en l´argot dels llegidors), només en l´edició en paper, amb unes vendes que freguen el milió d´exemplars venuts, que es quadrupliquen en l´edició digital, la qual, no cal dir-ho, ofereix unes resolucions d´imatge de més qualitat, amb què els lectors es poden delejar millor. Sorprèn, almenys sorprèn a un servidor, que, a hores d´ara, una publicació així tengui tants de lectors, en uns societats, en principi, en què el sexe figura que no és cap tabú. En la marca de pas de la nostra adolescència, tocava ullar revistes de dones, mig d´amagat, clar, com si cometéssim un acte superb de subversió, igual que el visionat de films més pujats de to. Bé se sap que les coses de la verdesca alçuren d´allò més el personal, tot i que, atès que és un àmbit en què és ben fàcil caure en la xavacaneria i la vulgaritat estètiques, en haver-ho tastat un pic en podem quedar assaciats per a sempre.
