Els monuments solen tenir tres funcions: Embellir, recordar i honrar. Pel que fa a la primera, el monument de sa Feixina destaca per la seva individualitat. Valen també per recordar en aquest cas que la manca de diàleg pot dur a la confrontació i a la guerra. I aquesta comporta la fam, sovint la pesta i... la mort. I per complir aquesta funció de recordar hi ha de ser ja que com hom diu en anglès, Fora de la vista, fora de la ment. I la tercera, honrar, aquests joves que anaren al front a lluitar potser contra els qui compartien la seva ideologia i sempre pels interessos d'altri, quasi tots ben per força. Basti recordar el disgust que tenien els mallorquins en haver d'anar a fer front a les sublevacions de Cuba i Filipines o que la partida de reservistes des de Barcelona cap a Marroc el 1909 va encendre la setmana tràgica.
El Balears es topa amb 5 destructors republicans, que li llancen 12 torpedes que ocasionen la voladura dels compartiments de pólvora, les deu mil tones de la nau son violentament sacsejades i el vaixell resta escorat a babord quasi totalment seccionat per la meitat, les maquines s'aturen en sec, es queden a les fosques a les 2 i mitja de la matinada. Llavors comencen a rebre un bombardeig de projectils de 14,5 mm. que provoquen moltes víctimes. A les 4,30 dos destructors britànics que patrullaven les rutes comercials troben el Balears encès. Durant el dramàtic salvament encara son bombardejats indiscriminadament per avions Katiuska republicans. A les 5 de la matinada desapareix definitivament. La notícia de l'enfonsament del creuer va ser rebuda amb vertadera commoció pel poble balear. Pensem que hi anaven uns 870 homes, entre els quals hi havia nins, dels quals sols se'n salvaren la meitat. Poc a poc anaven arribant notícies d'alguns que s'havien salvat. Com en aquella magnífica escena muda de Salvau el soldat Ryan, en què hom comunica a la mare la mort dels seus tres fills al front, i ella cau asseguda de costat, així degué rebre la meva padrina la notícia de l'enfonsament del Balears i la més que possible mort del seu fill. Durant molt temps no perdia de vista el camí per si tornava.
Quan ma mare ho contava m'entrava una vertadera aflicció i angoixa imaginant el meu oncle sense poder sortir de la seva cambra. I pensava que la dita llatina treta del poema d'Horaci Dulce et decorum est, pro patria mori, Dolç i honorable és morir per la pàtria, que encara es pot llegir sobre el portal del cementeri americà d'Arlington no són més que belles paraules, per camuflar despropòsits irreparables, que res no pot compensar la pèrdua de tota una vida.
Però, per tancar aquesta polèmica de mai no acabar crec que l'eixida més raonable per salvar el monument de sa Feixina és descontextualitzar-lo, fer desaparèixer qualsevol inscripció. Emprem els doblers públics en altres coses.
*Historiador
