Tendim a pensar que les grans revolucions són les que trastoquen de dalt a baix l´ordre establert, se suposa que per a millorar-lo, per arribar a unes societats més justes i igualitàries (però, ¿se n´ha fet cap mai, de revolució així?). En canvi, no posam prou atenció a les, diríem, revolucions més íntimes i no tan cridaneres, tot i que tenguin sovint ampli ressò social i puguin estar tenyides de qualque brot de violència adesiara; podria ser el cas del moviment feminista.
Un grapat de dones valentes, igual que d´altres minories socials marginades, varen alçar la veu per ser considerades persones, a voler gaudir dels mateixos drets, i deures, que els mascles. És una lluita que encara perdura, perquè la majoria de societats s´assenta sobre un model de domini masculí. Per exemple; es diu que, en força oficis, els sous dels homes, per fer la mateixa feina, són superiors als de les dones (no crec que això passi en les administracions públiques, en què el sou d´uns uns i altres és idèntic, almenys pel que un ha pogut observar al llarg dels anys); molt poques dones no arriben als cims del regiments de grans empreses (de cada cop n´hi ha més, tot i això); altres veuen alterada o perjudicada una prometedora carrera acadèmica si es decideixen a ser mares; ja no parlem de la quotidiana grisor de les tasques casolanes, la major càrrega de les quals recau encara sobre les espatles de les dones; els països nòrdics són dels pocs que han assolit una certa igualtat en aquest sentit.
Seria, tanmateix, demagògic dir que les dones són al furgó de coa, pel cap baix en les societats occidentals no és així (per desgràcia, en d´altres societats la realitat és tota una altra); que hi ha molta tasca a fer per ser assolir un equilibri just és indiscutible. Els papers assignats són difícils de canviar; les inèrcies d´anys i segles ens guanyen; els canvis, pensam, no ens duran res de bo. Convé, tanmateix, de tant en tant, remoure els fonaments, donar-los una altra orientació.
Així com les dones, doncs, han hagut de lluitar per aconseguir autoafirmar-se, als homes els ha costat més plantejar-se la seva identitat, que, en certa manera, els venia donada des de sempre, com si es trobassin a gust amb el paper de dominador, el qual, per cert, perdura en les novelles generacions de mascles, tan moderns en altres àmbits. Una certa crisi del model del mascle tradicional sí que s´ha produït; homes que estant descontents amb el paper que la societat els assigna, fins hi ha qui ha parlat d´un procés de "feminització" dels mascles. Els entesos situen aquest fenomen devers els anys vuitanta; apareixen homes desorientats i reflexius. Malden per l´aparició d´una nova tipologia masculina, que s´allunyi d´una imatge massa lligada al poder i a l´ordre; homes, a més, que es posen a cuinar de valent, a col·laborar, si es tenen, en la cura dels fills, a assolir tasques i responsabilitats que eren per tradició territori exclusiu de les dones.
No serà tasca fàcil la conformació d´aquest nou mascle; potser hi ha homes que volen, en efecte, canviar i no saben com fer-ho. Els estudiosos de la nova masculinitat assenyalen dos aspectes claus per delimitar el nou home: la paternitat i la violència de gènere, una xacra social terrible, en què s´hi veuen immergits homes en edat molt jove, quan pareixeria que l´educació, la informació, una societat més oberta, l´haurien esbandit.
Tampoc no es tracta que les dones es trobin a cada pas amb superhomes ornats amb tota casta de virtuts, i, llavors, no sàpiguen ben bé a qui triar.
