El capítol final o gairebé de la Guerra de Successió (1702-1715) fou a casa nostra el bloqueig i l'assetjament de Barcelona per part de les tropes borbòniques durant més d'un any, que conclogué amb la capitulació de la ciutat l'onze de setembre de 1714. Un dels llocs més afectats pels sagnants bombardeigs massius i per l'assalt de les tropes francoespanyoles, fou el barri de la Ribera, on es concentrà la ferma resistència dels barcelonins, que comptaren, no ho oblidem, amb l'ajut inestimable dels artillers mallorquins. Acabada la guerra, els vencedors obligaren els mateixos propietaris de les cases del barri a enderrocar-les i, per sotmetre i tractar d'apaivagar definitivament les ànsies de llibertat del poble català, construïren d'immediat un poderós i intimidador sistema militar de defensa presidit per la Ciutadella. Davant de la Ciutadella, les restes del barri foren aplanades i, passats els anys, en el darrer quart del segle XIX, quan les instal·lacions militars quedaren prou antiquades, s'aixecà allà un mercat el mercat del Born, destacada obra en ferro i vidre de l'arquitecte Josep Fontserè i Mestre.
A dia d'avui, l'estructura del mercat, rehabilitada i embellida, segueix en peu, incòlume, però ara alberga un centre cultural. Resultà que a començaments del segle actual, amb motiu de les obres que s'havien emprès per instal·lar-hi una biblioteca, foren descobertes les runes excepcionalment ben conservades de la part del barri de la Ribera que havia estat enderrocada i aplanada per l'exèrcit castellà. Els carrers, les cases i les indústries s'han pogut documentar. Avui sabem quin nom tenien els carrers, quins eren els propietaris de les cases i quines activitats generalment artesanals i industrials, però també d'esbarjo s'hi desenvolupaven. Cal dir que és força recomanable la visita guiada al jaciment, no tan sols per l'alt interès arqueològic i històric que té, sinó també pel valor simbòlic ben remarcable que representa. No debades, les runes del Born evoquen un bon grapat de coses:des de la ferrenya voluntat del poble català a ser viu i identificable en el decurs dels segles, fins a la resistència que ha mostrat quan han tractat d'anorrear-lo. I encara afegiríem que les runes són un vincle palpable, físic, entre un passat proper i llunyà i un pressent i un futur que s'han de construir amb dosis equivalents, alhora, de seny i de passió, de prudència i de coratge, de ductilitat i de fermesa en les pròpies conviccions...
L'exterior del Born, just davant de l'entrada principal, fou el lloc triat per la candidatura Junts pel sí (CDC i ERC amb les entitats independentistes) per celebrar la nit electoral de les proppassades eleccions catalanes del 27 de setembre. Sobre la mateixa estrada que s'hi havia emplaçat, un poc decantada vers llevant, lluïa una lluna gairebé plena, majestuosa i envermellida,sense cap símptoma ni un d'haver d'empal·lidir. Sabíem i sabem que qualsevol nit pot sortir el sol, i al voltant de les onze de la nit, en efecte,el sol s'afirmà. Potser no amb tota la contundència que hom esperava, però el sol era allà. Les candidatures de Junts pel Sí i la CUP (totes dues independentistes) treien una sobrada majoria absoluta d'escons parlamentaris, i això equivalia a poder sostenir un llarg parell de conclusions. En primer lloc que els independentistes formarien govern; segonament que regirien els destins del país, i, finalment, que des del Parlament els vencedors tindrien la capacitat i l'obligació,per compromís electoral d'impulsar lleis que marquin progressivament, però també de forma decidida, el camí vers la constitució de Catalunya com un estat independent.
L'independentisme, doncs, ha guanyat en termes absoluts i relatius. I ha guanyat també i des de fa anys la batalla per situar-se en el bell mig del debat polític a Catalunya i a Espanya. Però encara més: està guanyant això no ha acabat la batalla per eixamplar la base dels seus defensors en experimentar un creixement exponencial sense parió. Basti, per comprovar-ho, amb examinar el nombre de diputats obertament independentistes que s'asseien en el Parlament elegit el 2012 (els 21 d'ERC i cap més) i els que s'hi asseuran ara (72).A desgrat dels que interpreten els resultats en clau de victòria dels partidaris de mantenir l'estat de coses actuals al cap i a la fi, els partidaris del no a la independència, valgui dir que aquest bloc no existeix contraposat al bloc del sí. Així és si es repara que tant UDC (102.000 vots) com Catalunya Sí que es pot (366.000) ja han deixat clar a bastament que no volen esser comptats en el mateix munt que C'S, PSC i PP. Altrament, els partits que qüestionin quina ha estat l'expressió de la voluntat política dels catalans sobre son futur col·lectiu ho tenen certament fàcil per sortir de dubtes: que avalin la convocatòria d'un referèndum vinculant en què cada elector pugui expressar el seu parer amb un "sí" o un "no" a la independència. Mentrestant això no passi i és força improbable que mai no arribi a passar, el govern independentista legislarà en pro de bastir un edifici legislatiu propi que prescindeixi progressivament de les decisions que s'imposin des de Madrid. És allò de la desconnexió. Però ensems actuarà fa tems que ho fa en pro de guanyar les imprescindibles complicitats internacionals.
P.S.: Es troba un xic apartat dels centres d'interès on els visitants de Barcelona acostumen a concentrar-se, però a l'hora de l'àpat paga la pena emprendre un lleu passeig fins a un excel·lent restaurant italià que s'anomena Donizetti (carrer de la Diputació, cantonada Comte d'Urgell). L'indret, per atorgar-li encara més relleu, direm que és freqüentat per un afamat crític musical, Roger Alier, professor d'història de la música i universal coneixedor de tota la multiplicitat de matisos que presenta qualsevol òpera. I si d'un entès en música predicaríem a ulls clucs una especial sensibilitat sensorial, que el nostre personatge en sigui un visitant assidu constitueix com si no! una bona carta de presentació. Tanmateix, allò de més valor serà, de ben segur, la pròpia experiència. Al Donizetti trobareu una decoració sense pretensions i una ambientació musical operística en un to que no interfereix la conversa. Però la notícia són les menges gairebé sublims que us prepararà el xef Marcello i que us servirà la sempre amable Berni. Sigui quin sigui el plat que trieu, us satisfarà. Els amants de la cuina italiana de qualitat quedaran convençuts que aquest és el seu lloc.
Santa Eugènia i Palma, octubre de 2015
