Si un espècimen de persona hi ha d'allò més repel·lent és aquell fatxenda que tot lo dia s'autolloa les virtuts i heroïcitats; ell és el primer en tot, el més espavilat, a qui mai, ningú, no aixeca la camisa, i, fins i tot, no s'està de refregar-nos per la cara, als dòcils pagans de tot quant impost ens pertoca, les magarrufes que fa servir per escapolir-se'n (aprofitam l'avinentesa, per cert, per dir que de bona gana pagarem l'ecotaxa turística que s'enuncia; tot i figurar com a indígena en els censos oficials). Si qualcú, per sort, per la benvolença dels déus o per l'esforç i aptituds personals, que sol esser el més normal, sobresurt de la mitjania de la resta de mortals, no importa que en faci màrqueting; ja ens en temerem, els altres i, si falta fa, no n'estalviarem elogis.
No cal, tanmateix, ser gaire observador per clissar les persones que marquen diferència; basta que obrin boca i escoltar-los, veure'ls comportar-se. Sobretot en el cas d'aquells que en solem dir persones de món o que gasten unes maneres, unes coneixences, uns gustos d'allò més refinats. Suposem que perquè proveníem d'uns orígens força modests, sense gaires sofisticacions ni luxes, tot d'una que vàrem poder, posem allà per devers els vuitanta, en què pareixia que s'entrava al món de la modernor, vàrem mirar, per exemple, d'acostumar el paladar a unes tipologies gastronòmiques que mai no hauríem imaginat; alhora, amb els primers sous, ens ensinistràvem en el tast vins, sobretot de vins, i licors, que res tenien a veure amb el que adesiara engolíem a casa amb motiu de les festes més assenyalades. Volíem, amb la ingènua rebel·lia pròpia de la joventut, renegar dels nostres orígens, abillant-nos amb les robes de marca que començaven a despuntar, fent-nos els interessants perorant, com si en fóssim uns entesos de veritat, sobre marques i anyades de vi.
Vista amb perspectiva, fa una mica de vergonya la nostra actitud, de voler demostrar el que no érem, exhibir uns vernissos mundans que estàvem ben lluny de posseir. És cert que la sensibilitat, el pòsit cultural, no només s'hauria de fonamentar en el desenvolupament dels aspectes diguem-ne intel·lectuals, també el bon gust per al menjar i el bon beure es poden incloure dins els àmbits de la cultura i la civilització. Justament dia sí i altre també constatam l'alarma que s'aixeca en diferents sectors de la societat, educadors, metges, famílies, pels mals hàbits alimentaris dels adolescents; els ritmes inhumans de la vida moderna fa que s'hagi perdut, l'aptesa per la cuina senzilla i pobra que unes quantes generacions enrere vàrem poder gaudir. És el tipus de cuina a què, al final, hem tornat. Igual que ens hem convençut que el mercat està ple de vins decents, de preus assequibles a la bona gent, d'una excel·lent qualitat.
Vàrem, en efecte, com s'ha dit, voler tenir carnet d'exquisits, a remolc d'aquella societat de la qual un ministre de l'època va afirmar que, qui no s'hi feia ric, és que era un imbecil. Els exquisits, però, quan s'entesten a situar-se per damunt del bé i del mal, solen ser gent perillosa i hipòcrita; vegi's, si no, el cas de dos grans sàtrapes de la política europea, Putin i Berlusconi, dos grans exquisits, i el conflicte d'interessos que han armat, en una zona que ja de per si és un polvorí, en haver-se clavat, amb motiu d'una visita privada de l'ex-primer ministre italià al gran amic rus, una botella de xerès del 1775, del celler Massandra, pertanyents al patrimoni nacional d'Ucraïna, botelles que poden costar entre 88.000 i 120.000 euros. Alerta amb els exquisits.
