Tribuna

Adormir la reivindicació educativa?

29.09.2015 | 02:45
Adormir la reivindicació educativa?

Aquests dies es parla molt de les negociacions en el sector de l'educació i de la continuïtat o no de les reivindicacions educatives. D'opinions, com és lògic, n'hi ha tot un ventall. Hi ha qui no entén de com encara es pot mantenir una convocatòria de vaga, després dels canvis institucionals, per contra, n'hi ha d'altres que defensen que el nou govern no ha fet res d'allò promès abans de les eleccions.

El debat, al meu entendre, ha derivat ràpidament a la simplificació; tal vegada no a nivell sindical, però sí en l'àmbit de l'opinió ciutadana i dels mitjans. Lluny d'entrar en la discussió de les legítimes reivindicacions laborals, que evidentment s'han de reclamar i on cada part (Conselleria, sindicats, assemblees..) ha de representar el seu paper, pens que convendria centrar el debat social i polític en qüestions que poden tenir una transcendència cabdal a la nostra societat actual i futura.

Ens hauríem de demanar, seriosament, com estan les nostres escoles desprès d'anys de retallades en qüestions bàsiques (infraestructures, ràtios, plantilles, finançament); quina salut té el nostre sistema educatiu desprès dels despropòsits que ha hagut de patir (TIL, falsa llibertat d'escolarització, currículums per decret, instruccions esperpèntiques, expedients); quina solidesa pedagògica pot existir després de "les autopistes" del Sr. Bauzà i d'algunes actuacions de l'anterior inspecció educativa o simplement, quin estat d'ànim deuen tenir els nostres professionals després d'acusar-los impunement des del mateix govern de manipular els alumnes a les aules.

D'altra banda, hi ha la perillosa sensació que tot ja ha passat. Evidentment, l'actual govern i també els tribunals ? recordem-ho ? han aturat les més esperpèntiques normatives, com ara el TIL o la llei de símbols. No obstant això, el sistema eductiu pateix encara tal grau d'incoherència que just es pot classificar la situació de caòtica. La normativa residual, que s'hauria d'haver derogat completament, i la irrupció de la LOMCE a secundària i prèviament a primària generen una situació insòlita en el món educatiu. La falsa autonomia de centre (hores a disposició del centre), la deplorable segregació dels alumnes a 3r d'ESO, a través de matemàtiques, que sovint es transforma en "bons i dolents" a l'espera de la segregació definitiva a 4t curs, la incoherència i la "desconnexió territorial" dels currículums, la coexistència de dues estratègies educatives incompatibles (LOE i LOMCE) en el mateix curs escolar, la desorientació pedagògica, la incertesa de la continuïtat en programes de suport i diversificació, l'amenaça de les futures revàlides o les dificultats de les famílies a l'embolic fet amb els llibres de text són només alguns dels exemples que campen al seu aire per les aules d'escoles i instituts.

Tot plegat és una situació realment injusta per la comunitat educativa (alumnes, famílies, associacions de mares i pares, docents). Una situació que no entén de culpes ni de governs, que no entén d'àmbits competencials (estatals o autonòmics), que no entén com s'ha arribat a aquest punt d'inconsistència i irresponsabilitat en un sector que hauria de ser el més estable de tots.

Estic segur que l'actual administració educativa vol fer la feina que pertoca per canviar tot això i que cal reconèixer que ha de lluitar contra la terrible herència rebuda, que en aquest cas no pot ser pitjor. Però també és cert que en aquest escenari no ajuden les veus que demanen amagar les camisetes verdes, tot i mantenir-les interiorment, que consideren que la reivindicació educativa ja no té sentit o que simplement veuen el problema amb mirada curta. Ben al contrari, pens que la reivindicació educativa es més necessària que mai, que es podrà acceptar que s'hagi de modular, que tal volta pot ser més reflexiva que no reactiva, però que en cap cas és pot diluir ni desdibuixar. Simplement perquè seria una irresponsabilitat davant la incertesa i la desorientació educativa que han provocat aquells que "ho sabien tot, de la educció". La destrossa ha estat massa grossa.

Quan les coses estan així d'embolicades, les fórmules difícilment són senzilles o fàcils, però segur que no passen per la simple gestió administrativa, les excuses competencials, la bona voluntat, les declaracions d'intencions o, fins i tot, les negociacions sindicals tot i que acabin essent exitoses. En aquest sentit, not a faltar el discurs polític en majúscula, not a faltar projecte, el projecte que ens diu on anam i què volem, la política que prioritza l'objectiu i l'estratègia, el model propi que aprofita les sinergies que ha generat tot aquest despropòsit i les articula en un projecte comú. Probablement tot això ajudaria a superar dificultats i avançar cap un escenari més compartit. A poc a poc, donant estabilitat i coherència, podríem aconseguir que el sistema educatiu deixàs de ser el problema per passar a ser la solució a molts problemes que tenim com a societat. Al cap i a la fi, aquest hauria de ser un del seus principals papers.

(*) Professor i exconseller del Govern de les Illes Balears

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine