Efectivament, en educació no tot depèn dels recursos econòmics que s'hi destinen sinó de com es distribueixen: es pot gastar una doblerada, per exemple, per adquirir ordenadors per a les escoles però serviran de ben poca cosa si no s'ha previst formar el professorat, o si les connexions als centres no són les adequades. Aquesta evidència, però, no pot ser emprada per mantenir el sistema escolar de Balears en la penúria: racionalitzar els recursos dedicats a l'educació és obligació de tot gestor responsable; ofegar-lo sense doblers és una irresponsabilitat de polítics malèvols. I d'aquests n'hem patit molts i durant massa temps.

Les dades demostren que els recursos econòmics que a Balears es dediquen al sistema educatiu són minsos. La darrera evidència s'aporta a l'estudi Servicios públicos, diferencias territoriales e igualdad de oportunidades, publicat fa pocs mesos per el Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas. Documenta l'estudi el fet que a Espanya la despesa pública en educació després de l'esclat de la crisi econòmica va iniciar un decreixement continuat que l'ha fet retrocedir a nivells pròxims als de 2003. Hi ha, però, diferències ben pronunciades entre les diverses comunitats: la nostra, evidentment, és a la cua de gairebé tots els indicadors. Balears, juntament amb Madrid, és la regió amb menys despesa en educació per habitant. També és la que menys percentatge del PIB dedica a l'educació i a activitats de recerca i desenvolupament.

No dubt que aquesta escassa inversió en educació (i també en recerca) és conseqüència d'un mal finançament de la nostra comunitat. Però no només d'això: també és el resultat de decisions polítiques que en els anys en que aquí fermàvem els cans amb llonganisses (només llavors?) prioritzaren gastar desaforadament en altres àmbits, que no necessitats. Despeses que el temps, i en alguns casos els fiscals i els jutges, han posat de manifest que no sempre foren guiades pel bé comú. Dit amb altre paraules: no podem donar totes les culpes als altres, als de fora, perquè també és nostra, dels d'aquí: dels que governaven per decidir fer el que feren, dels qui estaven a l'oposició per no resistir-s'hi amb més contundència, i dels qui ho contemplarem des de la barrera per no haver-nos rebel·lat davant tanta insensatesa.

Els motius per la revolta ve d'enrere. Ja ens havíem d'haver rebel·lat, per exemple, en el 2006 quan ens adonarem que la transferència nominativa més la inversió del "nostre" Govern a l'ensenyament superior (a la Universitat de les Illes Balears) era molt inferior a la suma d'euros que Govern i Consell de Mallorca destinaren a les seves televisions. A un país normal, amb una mínima decència, els resultats d'una comparació d'aquesta naturalesa haurien provocat un terratrèmol polític i social. Aquí fou és com sentir ploure: no provocà cap protesta, cap dissentiment. Eren massa els que en treien profit o que pensaven treure'n.

Amb els anys la malifeta es va anar diguem-ho així suavitzant: en el 2012 l'aportació del Govern a la seva televisió fou d'un poc més del 83% del que dedicà a la universitat i en el 2015 representà gairebé el 60%. Sí, ho han llegit bé: encara ara a Balears tenim (tenen) la barra de destinar a una televisió generalista, amb uns índexs d'audiència minsos i un interès social i cultural que molts consideram nul, més de la meitat del que destinen a la Universitat. I que consti que els números encara són més escandalosos si es comptabilitza el deute: a hores d'ara, la UIB deu uns 14,5 milions d'euros; fa pocs anys, l'engendro d'IB3 va arribar a acumular un deute d'uns 100 milions (sembla que ara en deuen uns 18) que, evidentment, s'ha anat eixugant amb doblers públics. S'ha calculat que tenir els sis cursos de medicina a la UIB pot suposar uns set milions d'euros anuals; facin vostès mateixos els comptes i s'espantin del número de metges que hauríem pogut formar en lloc de fer bajanades i propaganda política per televisió...

En una ocasió vaig tenir l'oportunitat d'interpel·lar a l'aleshores president Jaume Matas sobre els resultats de confrontar els recursos dedicats a la universitat i a la televisió balear. Matas va cavil·lar una bona estona abans de contestar-me que la meva comparança era un vil exemple de demagògia barata. No vaig ser capaç de treure'l d'aquí. No pensen però el mateix, els molts membres de la comunitat universitària amb qui he parlat del tema: professors, alumnes i personal d'administració i serveis a qui he requerit opinió sobre els resultats de la comparança s'hi han referit amb qualificatius com immoral, desgavell, tudadissa, "païssa" (en lloc de país) i rima i tot Sicília... Hi va haver una professora que em va manifestar el seu convenciment que si les funcions de la UIB estiguessin externalitzades mitjançant contractes a empreses que s'encarreguessin de la docència i la recerca segur que el finançament de la UIB mai hauria estat tan minso. Evidentment, la professora que m'ho digué fou la mateixa que havia esmentat Sicília. Una fina coneixedora de la nostra realitat social i política, aquesta professora...

(*) Catedràtic de la UIB