Tribuna

El fracàs de l'èxit escolar

20.09.2015 | 02:11
El fracàs de l'èxit escolar

Sembla que als darrers temps la preocupació per l'èxit escolar ha anat desplaçant el costum de parlar una i altra vegada del fracàs escolar. Que el llenguatge registri aquest canvi ja és cosa bona encara que insuficient. Si es limitàs a un pur nominalisme ens hauríem enganat com tantes altres vegades. Vagi per dit que la pretensió de l'èxit escolar té un abast i unes implicacions molt diferents a aquella que es refereix a l'èxit de l'alumne. Entendre que èxit escolar i èxit de l'alumne són el mateix, és un reduccionisme. Quines serien algunes de les condicions que podrien afavorir l'èxit escolar?

1) Tenir clar que el punt de partida és la comunitat educativa. No és possible arribar a assolir objectius d'aquesta categoria sense un context que sintonitza i comparteix una visió i una sensibilitat on l'educació és una gran prioritat. No ignor el paper de la societat en general; però no vull anar massa enfora.

Si la comunitat educativa és el punt de partida, l'alumnat és el nucli central. Les derivacions d'aquesta afirmació són nombroses i de no poca profunditat. De la mateixa manera que arribats al moment d'aprendre s'imposa sovint la necessitat de, en primer lloc, des-aprendre; per centrar-se en l'alumnat el professorat ha de viure l'experiència de descentrar-se. Perquè venim i som part d'un univers educatiu del qual el professorat n'és el centre, el protagonista principal i el portador de tot tipus d'oracle.

Mentre no es produeixi aquest centrament en l'alumnat, els esforços en implantar noves metodologies seran pèrdua de temps i posada en escena d'una frustrant contradicció. Així l'alumnat romandrà en la seva condició d'objecte instal·lat dins un immoble on es diu que s'hi imparteix docència, i ben lluny de ser subjecte que participa d'un projecte educatiu que dóna sentit, ja ara, a l'etapa que li toca viure. Si l'alumnat és el centre, és l'aprenentatge el que vertebra l'acció docent i dóna sentit al paper d'ensenyant del professorat.

2) Concebre clarament associats l'èxit escolar de l'alumne i l'èxit de la persona. Quan la persona roman fora del projecte educatiu, aleshores potser es doni l'èxit d'alguns alumnes. Possiblement molts d'ells ni necessitarien acudir al centre. Sembla cabdal no perdre de vista la persona perquè sinó l'educació deixaria de ser instrument dignificant i es cauria en la utilització de l'alumnat i en una deriva que ens allunyaria de l'equitat. Vet aquí, sense èxit de la persona no hi ha èxit escolar.

3) Fer costat de manera incondicional a l'alumnat com a actitud bàsica dels educadors: mares i pares; mestres i professorat. Massa vegades s'observen procediments alimentats per una actitud més pròpia d'un jutge disposat a sentenciar; i el que és pitjor, aportant informacions referides, no precisament al present de l'alumnat, que sobre tot serveixen per tancar portes (no exit = no sortida). D'altra banda aquesta actitud guanya en qualitat i eficàcia si va acompanyada de totes aquelles exigències pròpies d'una vida compartida amb els altres i amb totes les conseqüències d'un comportament responsable i respectuós.

4) Atendre el que som. I resulta que som diferents i diversos. Fa gràcia aquella concepció segons la qual a l'aula hi ha un grup majoritari d'alumnat no divers i una minoria d'alumnat divers (quasi sempre amb dificultats). Per aquest alumnat amb freqüència s'ha organitzat un tipus d'intervenció que des de el punt de vista metodològic i curricular no és altra cosa que "més d'allò mateix" que es fa servir per a tots els altres, però pels diversos es serveix amb rebaixes.

És curiós i molt, que sigui precisament en l'àmbit educatiu on costi tant obrir-se a les aportacions de la ciència en matèria psicopedagògica i pedagògica entre d'altres. Un coneixement que circula i flueix sense entrebancs i que ofereix moltes possibilitats no és aprofitat com seria d'esperar. El que no acaba d'aturar és el pseudo argumentari caducat que és recita mecànicament i que convida a pensar que es vol evitar haver de fer canvis, i fins i tot haver de fer feina. És cert, és més bo de fer entretenir que motivar. També s'ha de dir que molts de recursos i noves eines metodològiques són a l'abast de tots i amb costos econòmics ben assequibles. Les actuacions formatives adreçades al professorat han estat i són un suport ben visible per fer possible els canvis i les innovacions que el present educatiu demanda.

Una de les aportacions sorgides de l'àmbit de la innovació pedagògica s'observa en la repercussió favorable de les metodologies i rutines que activen la motivació i generen ambients de treball inclusius i incrementen l'interès per conèixer en gran part de l'alumnat. Cert que atendre a tots requereix el recurs d'altres estratègies, recursos i suports; però el context global per atendre el que som ja no és el mateix i potser sigui el camí per superar aquell model abans assenyalat.

5) El professorat hi és entre d'altres, per a educar, fer costat, contribuir a generar aprenentatge i alhora aprendre, ensenyar, motivar, escoltar... El punt de trobada i cohesió de tot plegat és la coherència. Per aquí es fa visible o no el grau de compromís i la credibilitat del projecte educatiu que oferim a la societat.

(*) President Escola Catòlica Illes Balears

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine