El nou règim borbònic va suprimir les seculars institucions d'autogovern mallorquines: el Gran i General Consell i el Consell del Sindicat que, com en el cas del Consell General era una assemblea que agrupava consellers de les distintes viles i dirimia els seus assumptes per majoria de vots. Així mateix, es va suprimir la Cort de Batle de Mallorca, fet que va incidir, negativament, en la imposició i resolució de plets, majorment verbals, sobre qüestió de censos. Romangueren els deu síndics, dos dels quals els clavaris durant cert temps assistiren, convocats per la nova Reial Audiència, a les sessions de l'Ajuntament de Nova Planta, però la seva presència era purament testimonial, car el seu vot no podia mudar la decisió majoritària dels vint regidors borbònics (16 de la noblesa i 20 dels ciutadans, tots elegits pel rei o pel seu delegat, a perpetuïtat). Així, doncs, no estranya que el cronista Álvar Campaner escrivís:"[...] en breve se desengañaron viendo que su autoridad no era la de los jurados y que a ellos solo les mandaba el Intendente (càrrec borbònic d'Hisenda i Guerra) como cabeza del ayuntamiento [...] lo que les obligó a apartarse cuanto podian de la Casa de la Ciudad y de mezclarse con cosa alguna".

L'historiador Josep Mª Quadrado a qui, entre d'altres coses, devem la preservació de l'abundant i rica documentació conservada a l'Arxiu del Regne de Mallorca, respecte de la nova dinastia borbònica, ha escrit: "Lo que no emprendió en su advenimiento por legitimidad Felip V quiso hacerlo en su restauración por derecho de conquista, viniendo así a confesar que procedia por venganza más que por el bien de sus vasallos, que en vez de implantar mejoras les privaba de beneficios y salvaguardias". Dos anys abans de l'ocupació de Mallorca per les tropes francoespanyoles, el Consell de Guerra Militar de Felip V, en data de 24/03/1713, havia elaborat un memorial al rei que resava el següent: "Después que su majestad haya asegurado, sólidamente, la dominación de aquella isla, y la debida sujección de sus naturales, se podria establecer, sin riesgo de emociones, las leyes, tributos y todo lo demás que fuese conveniente".

I, així, fou. Tot just dominada Mallorca i governada per mitjà del comandant general i de la nova Reial Audiència, els impostos municipals més sucosos (sal, duanes, tabac...) que sumaven, aproximadament, segons el professor Álvaro Santamaría, el 75,68%, foren convertits en drets reials, doblers que feien un viatge d'anada a Madrid però no de tornada. Aviat s'hi afegiren el dret sobre la neu, l'estanc de l'aiguardent que més endavant seria commutat per una pagament anual de 22.680 lliures, i la talla anual contribució directe de 38.400 lliures. En resum i atès que el limitat espai d'un article no permet massa extensió, si a principis del segle XVIII, els drets reials oscil·laven entorn de les 55.000-57.000 lliures, l'any 1758 aquesta xifra gairebé s'havia quintuplicat: 317.113 lliures. L'avaluació de la riquesa conjunta de Mallorca l'any 1718 era de 18.675.000 lliures. L'any 1788, dita riquesa havia disminuït en un 18%. L'impost del vi 1805 fou prou punyent per als conreadors mallorquins, l'any següent fou commutat per una aportació anual a l'erari reial de 63.000 lliures.

Juntament amb l'esmentat impost n'arribà un altre anomenat de Tres y un tercio 1806 que gravava la fruita, la verdura i els animals domèstics que abans no eren objecte de contribució. L'espoli fiscal aplicat a Mallorca arribà al punt que el síndic Personero, a començament del segle XIX advertia: "Siendo muy rica esta isla en mucho más de lo que fructifican sus raíces, sin embargo, sus naturales contribuyen a ello a fuerza de apremios, trabajo y fatiga" i, afegia: "A beneficio de la minoración de censos ha podido subsistir esta isla, no obstante, en lo venidero se considera como imposible".

El ja citat investigador medievalista, Álvaro Santamaria que me consti, no qüestionat per cap modernista ens ha deixat, en relació a la societat mallorquina que visqué els anys següents als domini borbònic, una observació molt aguda que aquí reproduïm:

-Sorprende la tónica de resignación social mallorquina porque contrasta con el espíritu contestatario, de compromiso social, existente en Mallorca en el bajo medioevo cuando no obraban tantos motivos para la protesta y la inquietud, pues:

-La economia no estaba tan decaída.

-Las finanzas públicas, aunque agobiadas, no acusaban tantísimo agobio.

-Los criterios de fiscalidad eran más equitativos pues contribuían más los que tenían más, aunque no contribuyeran todo lo que tenían que contribuir.

-Funcionaba un sistema de participación política estamental operante que marginaba ponía fuera de la participación política comunitaria a los que adeudaban a la comunidad o no contribuían a mantener el gasto público.

-El poder político lo ejercía la burguesía y no puede decirse que estuviera señorializado ni menos feudalizado.

-Las banderías no eran tan agresivas.

-No existía la quiebra tan profunda de la seguridad pública.

Sorprendente la disposición a la mansedumbre social, al aletargamiento, porque contrasta con la sensibilización social colectiva manifiesta en estados de ansiedad [...] Fa al·lusió a les revoltes de 1391, 1450 i a les Germanies de 1521 "movimientos sociales que por su fuerza y desarrollo apenas encuentran sobre todo las revueltas foráneas paralelo en el Occidente europeo. Los comportaminetos de mansedumbre y resignación es refereix als temps que seguiren la Nova Planta pueden parecer sorprendentes, pero no resultan tan sorprendentes si se les analiza como comportamientos sociales de sobrevivencia, para sobrevivir acomodándose a les desventuras apreciadas como acaeceres históricos irremediables.

Com dèiem al començament d'aquest article, no es tracta de suscitar animadversions, sinó d'honorar la memòria de les generacions de mallorquines i mallorquins que hagueren de sobreviure a un govern i a una fiscalitat emparades en el "justo derecho de conquista".

* Historiador i president d'Esquerra Republicana-Illes