Enguany es compleixen 300 anys de la conquesta borbònica de Mallorca i Eivissa, fet que ha suposat una fita en la nostra història, les repercussions de la qual encara perduren. La nova administració borbònica aplicada a Mallorca sota l'empara del "just dret de conquesta" va suposar la conversió d'un regne, amb institucions d'autogovern pròpies, en una capitania general de província. Un episodi de la nostra història que, els membres constituïts en Comité Cívic del Tricentenari, hem volgut donar a conèixer, no per recordar uns fets luctuosos que, va patir, en la seva major part, la societat mallorquina, sinó per treure de l'oblit i per rememorar les generacions d'avantpassats nostres que es veieren obligats a suportar la duresa d'un nou règim del qual solament calia esperar-ne la clemència reial.
Després de la signatura dels tractats d'Utrecht (1713) i Rastadt (1714), ni Mallorca ni Catalunya reconegueren Felip V com a legítim monarca (això deixant de banda els nobles i privilegiats, grups socials que gairebé sempre s'han apuntat al cavall guanyador sigui del color que sigui). La lluita, doncs, va continuar fins l'onze de juliol de 1715 en què les tropes felipistes comandades pel general d'Aspheld entraren a Ciutat de Mallorca, darrer bastió de la resistència antiborbònica. I perquè mallorquins i catalans es decantaren per l'altre candidat al tron de les Espanyes si el Borbó havia jurat les constitucions catalanes el 1701? Entre d'altres raons, perquè quan Felip V imposà els decrets de Nova Planta a València i a Aragó va mostrar, obertament, la seva intenció de no respectar les clàusules testamentàries del seu antecessor, l'últim membre de la Casa d'Austria, Carles II, segons les quals, el seu hereu en el tron havia de mantenir les llibertats i constitucions dels diferents regnes i principat que constituïen la Corona d'Aragó.
El Regne de Mallorca, des de la seva època fundacional, s'havia administrat a través d'una sobirania compartida: això és, la reial que derivava dels béns mobles i immobles pertanyents a la Corona, la preservació i gestió dels quals anava a càrrec de la Procuració Reial una institució independent jurídica i administrativament de les altres institucions, i, l'autonòmica, representada pel Gran i General Consell, una institució de dret públic al servei d'una figura jurídica: la Universitat del Regne de Mallorca. El Consell General era un organisme politíc, col·legiat i del·liberant, no executiu, en el que hi tenien cabuda tots els estaments representatius de la comunitat mallorquina, això és: cavallers, ciutadans, mercaders, menestrals i forans. Un sistema de representació política prou avançat en el seu temps, la filosofia del qual es pot resumir amb les pròpies paraules dels jurats (executors d'allò que acordava, per majoria de vots, el Consell General) i que resen el següent: "Lo que la major part aprova, la solemne autoritat aferma".
Els esmentats magistrats ens han llegat una citació textual que mostra el zel amb que curaven el patrimoni constitucional del Regne: "Los sereníssims senyors reys passats d'Aragó, de gloriosa memòria, per notables serveys que els féu est Regne, axí ab grans summas de diners com ab naus, galeres y infanteria, nos han concedit molts grans privilegis, llibertats y franqueses que són les nines dels ulls de esta Universitat". La història baixmedieval de Mallorca no és un espill en el qual hom s'hi pugui reflectir per les seves bondats en matèria de justícia social o d'equitat fiscal. Les grans revoltes de 1391, 1450 i les Germanies de 1521 en són una prova ben fefaent. Ara bé, els jurats, amb el preceptiu assentiment del rei, restaven facultats per ordenar impostos, recaptar-los i emetre deute pública censals. Tot i la corrupció que en l'administració hi havia (no sé si tanta com avui) cal ressenyar una diferència substancial respecte de l'administració dels cabals públics. Així com la Nova Planta borbònica convertí una gran part dels impostos municipals en drets reials (és dir, en uns doblers que eixien de Mallorca cap a Madrid i no tornaven), abans de 1715 fins i tot els doblers provinents de la corrupció administrativa revertien en el mateix Regne a través del consum.
Les autoritats mallorquines en les capitulacions de 1715, havien demanat a d'Aspheld el manteniment del patrimoni constitucional del Regne, el sistema fiscal vigent en temps de Carles II i que les tropes borbòniques que s'instal·larien a l'illa no ho fessin en els domicilis particulars dels illencs, i perquè? els jurats no ignoraven les violacions i excessos que es donaven a Catalunya amb la soldadesca felipista instal·lada a les llars particulars.
Tanmateix, cap de les esmentades peticions fou atesa. Felip V ho havia deixat prou clar: "Rechazar la pretensión de privilegios para los mallorquines siendo así que no moverán alguna distinción de catalanes, siendo iguales en la felonia". Les tropes mallorquines d'abans de 1715, a saber: les companyies d'artilleria, la companyia dels 200 i els terços d'infanteria de la Part Forana foren suprimits. D'Aspheld va marxar de l'illa deixant una guarnició felipista permanent, integrada per quatre regiments d'infanteria i un de Dragons (regiment de cavalleria).
* Historiador i president d'Esquerra Republicana-Illes
