Circulen aquests dies per les xarxes socials, imatges i vídeos de les ciutats de la Síria d'abans de l'holocaust humà provocat per Estat Islàmic i el president Bashar al-Assad. Són imatges nítides de milers de vides normals i corrents d'un país normal, fragments en alta qualitat d'una ciutat en la que ningú somiava dormir-se a un paradís i despertar-se al dia següent al pitjor dels inferns terrenals. Eren això, imatges de les ciutats submergides en el dia a dia de la rutina urbana. Però vet aquí que un dia, no se sap molt bé per que, les bombes i les bales començaren a xiular on abans udolaven els clàxons dels cotxes i cantaven harmonioses melodies els ocells. Eren aquells carrers en altra temps humits de pluja on ara l'aigua era substituïda per metralla. On abans es sentien les converses intranscendents de la seva gent, es començà a sentir els crits de terror i desesperació d'una població civil atrapada entre dos fronts de combat, on l'única seguretat, on l'únic silenci assegurat, és el de la de la mort. La tragèdia que aquest dies vomiten les televisions i les portades dels diaris, no és nova i molt manco desconeguda. Quan el 2010 florí la Primavera Àrab als països musulmans, semblava que una onada democratitzadora envairia Orient Mitjà, per destronar la corrupció, la cobdícia i el mals governs del seus països, en una versió ampliada dels "indignats" europeus, però amb uns motius més que legitimats per dècades de dictadures sanguinàries i corruptes, en molts de casos amb el vist i plau de les mal anomenades "democràcies occidentals" que veien en aquells Governs una xec en blanc per explotar els seus recursos, per afavorir les economies pàtries i les seves patronals, quan el benefici hauria d'haver estat pels ciutadans que sofrien en pròpies carns persecució, tortura, presó i mort.
Però la realitat geopolítica tenia uns altres plans per a ells. I aquella realitat fou una autèntica "doctrina del xoc", molt difícil d'assimilar per aquells ciutadans que veien com de la nit al dia, les seves vides es convertien en insignificants, encara més insignificants, per aquells que es deien els seus governants i per aquells que deien voler salvar-los, a ells i a les seves ànimes pecadores, sobretot les seves ànimes "corrompudes per Occident". Ni en el pitjor dels malsons els estudiants de Damasc podrien imaginar que al dia següent no tindrien facultat on estudiar, els mestres escoles o alumnes als que educar i els infants parcs on anar a jugar. Eren aquells nins de Síria d'aquest 2015 talment com aquells de l'Espanya d'aquell 1936, que un dia despertaren sobtats per les alarmes que anunciaven bombardejos indiscriminats o lluites cos a cos a les cantonades. Eren aquells nins com n'Aylan Kurdi, un nin de tres anys que ha encongit el cor de milions d'éssers humans a tot el món, amb la seva foto, estirat immòbil, engronxat per les onades a una platja Turca, amb la seva roba xopa de dolor, tragèdia i sofriment. Eren aquells nins que es despertaven a casa seva, sols, sense pares, que havien estat engolits el vespre abans per la barbàrie humana de les guerres incivils. Aquells nins que jugaven a fer la guerra a la guerra, aquells que veien passar la mort cada dia per davant la porta de casa seva, pregant a tots els deus celestials per que passes de llarg.
I l'ingrata sorpresa per la guerra es pot veure reflexada en les seves cares extenuades, que tot i així són prou fortes per dibuixar un somriure. No aconsegueixen entendre que els hi ha passat, a ells, als seus pares i al seu país i per que un dia hagueren de deixar les seves juguetes, els seus amics i el seu carrer, per arriscar-se a creuar un mar traïdor, que s'empassa vides com la balena bíblica s'empassà Jonàs. Ara la foto d'Aylan Kurdi, l'infant de tres anys estirat a una platja Turca, ha donat la volta al món i a milions de consciencies, com també ho feu ara fa un any, les imatges de quatre infants assassinats per Israel a una altra platja a Gaza. Que no els oblidem a tots ells, per que l'oblit és la més definitiva de les morts, pot ser ajudarà a altres fills de la guerra a poder viure en pau al seu país. No oblidar-los per que les pròximes generacions puguin contar als seus nets que al món, els infants ja no perden l'innocència a causa de la fredor d'una bala de canó. Entre tots ho podem fer per que ajudar-los a ells, és ajudar-mos a nosaltres mateixos.
