Estam assistint a un debat, cada cop més intens, sobre el dret a decidir dels catalans, en el que es vessen tota casta d'opinions. Sobresurten, a l'àmbit del periodisme espanyol, les que neguen aquest dret emparant-se en la inconstitucionalitat que derivaria de la carta magna de 1978. A mesura que s'apropa la data del 27s els judicis emesos des de l'espanyolisme més xovinista, tracten el tema com una provocació a la legalitat estatuïda. Com si la lliure voluntat d'un poble hagués de restar sotmesa a unes lleis que no satisfan els seus anhels de llibertat. Se segueix apel·lant a la sacrosanta indissolubilitat de la pàtria. Es recorre a l'amenaça, a la por a la inviabilitat d'una república catalana dins la Unió Europea, i, per si això no bastés, recentment, des d'altes instàncies de la política espanyola, es relaciona el moviment emancipador de Catalunya amb els feixismes dels anys 30. Inaudit. El súmmum de la demagògia, de la intransigència, d'un posicionament polític que fins ara s'ha mostrat incapaç d'acceptar que dins l'Estat espanyol hi conviuen distintes sensibilitats nacionals i que, ja no per llei, sinó per dret i justícia (com solien raonar els mallorquins baixmedievals enfront de les situacions d'opressió) han de poder cohabitar sense cap casta de tutela imposada.

El PSOE proposa una reforma constitucional i la creació d'un marc federal que possibiliti l'encaix de Catalunya dins Espanya. Sorprèn que es plantegi una alternativa política que, històricament, ha estat rebutjada. Espanya no té tradició federal. La pretesa constitució de 1873 que perseguia aquest objectiu topà amb l'oposició dels diputats del partit Constitucional i dels del partit Radical, que li feren front, argumentant que tal projecte esdevindria la primera passa cap a la ruptura de la "unidad nacional".

Les arrels del problema sobre l'eventual secessionisme de Catalunya, venen de més lluny. Es remunten a la concepció uniformadora, de matriu castellana, imposada per la força de les armes de Felip V, aplicada a través dels decrets de Nova Planta de 1715. Una part molt important de la societat del principat, malgrat la repressió felipista, es resistí a ser assimilada com una província més de l'Espanya castellana, despersonalitzada, amb la seva llengua trinxolada a cops de decrets i sentències, despullada de les seves constitucions centenàries.

La Constitució de 1978, organitzà, amb la política del "cafè per a tots", l'Estat espanyol en comunitats autònomes. Una organització territorial que de no haver existit la voluntat històrica d'autogovern de Catalunya i del País Basc, ben segur que no s'hagués produït. Hom es demana, fins a quan la sistemàtica resposta del "no" emparada en un text constitucional que el Govern espanyol ha convertit en un mur intocable, podrà aturar les legítimes i democràtiques aspiracions d'un poble?

Recentment, hem viscut experiències similars en altres països europeus cas d'Escòcia i el primer ministre, David Cameron, ha mostrat una manera de tractar els plantejaments secessionistes dels escocesos, que es troba a les antípodes de la del primer ministre espanyol. Tractar els afanys d'independència dels catalans com un moviment nazi supera totes les expectatives que hom podia esperar de l'espanyolisme més intransigent i ranci. Si Catalunya decideix, democràticament, separar-se de l'Estat espanyol com ho impediran? Amb bombes i baionetes com ho feren les tropes borbòniques el 1714? o bombardejant la població civil com ho feren els franquistes durant la guerra civil? On és el feixisme? de quina banda prové?

Pens que Espanya deixarà de tenir allò que Ortega y Gasset, el 1932, anomenava "el problema catalán", quan el "problema espanyol" deixi d'esser un obstacle per afrontar, democràticament, els problemes, culturals, socials, econòmics i lingüístics, no negar-los i sigui capaç d'integrar totes les sensibilitats nacionals.

* President d´Esquerra Republicana-Illes