Abocades a la badia de Pollença, a una prudent distància de la línia del mar, mig amagades entre els pins, s'alcen unes cases d'arquitectura mesurada, evocadores d'un temps que se'ns ha esmunyit entre els dits. El lloc es diu el Mal Pas, és a ben curta distància del nucli urbà d'Alcúdia i fou triat fa una setantena danys per un reduït nombre de gent benestant d'Inca per establir-hi la residència d'estiu. Certifiquem, tanmateix, una raresa i congratulem-nos-hi: aquest petit racó ha resistit incòlume l'embat de la fúria constructora que ha assolat aquesta terra nostra d'ençà que tenim memòria (felicitats, doncs, als resistents). Davant, el mar. A baix, just aquí, les platges de Sant Joan i de Sant Pere i, resseguint cap a l'esquerra, un camí rocós que serpenteja la riba ens duria en un passeig fins a la punta de Manresa. De front, al fons de tot, el Port de Pollença i, molt més enllà, el Cap de Formentor. A la dreta, la vista es defensa i salta fins el Cap Pinar encara verge. Tracte així d'evitar el mal d'ulls que provoquen un port esportiu sense sentit i el conglomerat de construccions que han malmès desventuradament aquell espai més immediat. La mar ferma mudarà de color amb el pas de les hores fins adquirir una tonalitat plomissa quan sigui arribat el moment de partir. Però això encara és a lluny.
Mentrestant, gaudim de l'olor de la fullaca de pi, de la remor suau de l'aigua que ve a descansar sobre la platja, del contacte amb persones algunes de les quals ens eren desconegudes fins avui i d'una conversa distesa, educada i altament gratificant (i d'unes menges que estan a l'alçada del conjunt). La nostra amfitriona ens explica que cada dia baixa a nedar i que no pot deixar de pensar que la mar mediterrània que la banya és la mateixa mar que s'engoleix tantes vides a la recerca d'un futur tràgicament estroncat. La injustícia és a la base de tots tots els conflictes que assolen el món. I la lluita permanent per la justícia i la dignitat de l'home, la lluita per revertir l'estat de coses que aclapara la humanitat sencera, és el compromís que pagaria la pena agafar ben fort amb les mans. Consensuem, emperò, que allò que explica la realitat actual i allò que condiciona en termes absoluts el futur és la dictadura del poder financer que ha sotmès cadascun dels governs del planeta perquè esdevinguin els seus vassalls. I l'eina que aquest poder té, l'eina que ara per ara sembla indestructible, és el deute. Tots els estats del món estan endeutats fins a límits insostenibles, i això circumscriu la seva capacitat de decisió a les coses insubstancials. Per això, quan quelcom d'una certa transcendència econòmica es mou en el sentit que sigui, es mou perquè satisfà els interessos d'una minoria ben estreta en contra dels interessos del conjunt dels ciutadans. El deute públic i també el deute privat com a instruments, doncs, del nou esclavatge. Que en siguem conscients ja és una primera passa. Però només una primera passa.
Quina televisió pública voldríem a casa nostra, amb quines funcions i en quina llengua, és un dels altres temes que la conversa suscita. Com que entre els comensals hi ha una persona experta, escoltem-la. IB3 hauria d'acomplir amb la finalitat de ser un instrument central en la tasca sempre a mig fer de difondre, elevar el to i prestigiar la llengua catalana o ja poden començar a preparar-ne el tancament. De la mateixa manera que si, a més a més, no té la voluntat de ser una televisió propera i neutral però alhora al servei del país, que parli amb criteri d'allò que és absent de les altres televisions, definitivament haurà perdut la raó d'existir. I pel que fa a les lamentables disputes sobre el model lingüístic engendrades i atiades pels anteriors responsables polítics, insistir en que a cap mitjà de difusió es pot parlar d'una manera informal i que en tots els ordres de la vida allò intel·ligent i obligat en el nostre cas és deixar-se guiar pels qui en saben. Aquest paper de marcar el camí bo és dir-honomés el pot jugar la Universitat de les Illes Balears.
Les hores passaven i els temes de la conversa anaven i tornaven. A voltes s'esvaïen per l'aire, a voltes romanien a la rotllada una llarga estona per enriquir-se amb noves aportacions, a voltes tocaven a terra, a voltes els impulsava un esperit de neguit, a voltes de conformisme, a voltes d'escepticisme... L'art i la dificultat que tenen els bons artistes joves per obrir-se camí. L'òpera i la crítica musical (per fortuna encara es viu, i per molts anys, el debat entre partidaris de Wagner i Verdi o entre partidaris de l'òpera alemanya i la italiana). La literatura, la navegació i la profunditat i direcció de l'embat. La regència d'un comerç com a escola viva que permet tractar un univers de persones força diverses. L'organització d'espectacles amb artistes del carrer. El marcat desinterès, quan no malvolença, de bona part de la classe empresarial mallorquina per la cultura i la llengua del país (un interrogant que perdura és la raó d'aquesta desafecció; s'agreixen idees). L'enginyeria al servei de les persones i la fidelitat serena als llocs de tota la vida ("tots els estius de ma vida, i ja són molts, els he passat aquí"). La mai resolta, cruel i inacabable violència en contra de les dones i els eventuals remeis que caldria trobar en l'educació i en l'estímul de valors com la igualtat, la llibertat i la dignitat de l'ésser humà. La magnífica i inabastable bellesa dels pins... Entre cada paraula, un instant per reparar en que la terra es mou. Escoltem-la en silenci, la terra. Passegem en silenci per la riba mentre la mar, ara sí, es torna de color del plom.
PS: els darrers dies del mes d'agost ens han dut les males noves de la mort de dos referents per la llengua, la cultura i la identitat de casa nostra. Antoni Riera i Siquier (metge oftalmòleg i empresari) i Climent Garau i Arbona (apotecari i analista) ens han deixat als 67 i 90 anys d'edat, respectivament. Des de maneres ben diverses d'entendre cadascú com havia d'actuar en pro dels ideals compartits la discreció i l'anonimat en el cas d'Antoni Riera i la participació pública activa des d'una multiplicitat de tribunes en el cas de Climent Garau, el cert és que tot dos han estat un exemple de compromís ferm, durador i indefugible. Per la generositat en l'esforç, perquè mai heu eludit donar una mà i per tantes altres coses que haurem de recordar i fer que es recordin, gràcies, amics.
