La immensa majoria dels humans ben lluny que som de les, adesiara, abstruses reflexions del selecte gremi dels filòsofs, tot i que vivim i patim en carn pròpia les experiències o vivències que, després, donaran peu a les elucubracions d'aquells (si es que en quedaran gaires, de filòsofs, atès que la filosofia és una matèria d'estudi cada cap més arraconada dels currículums del teenagers, potser perquè els espavilaria massa, i els qui tallen el bacallà des de sempre han preferit la gent curts de gambals). Tanmateix, ens agrada ordir qualque vegada pensades que pretenen acostar-se al pensament abstracte, sempre dins els estrets marges d'una filosofia, diríem, casolana, i, encara, amb l'objectiu d'escapar de les grisors i misèries quotidianes.
Vet aquí que si s'estrevé de rallar sobre el llistat d'amors no assolits que duim damunt les espatles sempre queda bé al·ludir als amors platònics, que vagament associam amb la teoria de les idees de Plató que vàrem estudiar quan anàvem a l'institut i, a més, per fer veure que no hi vàrem perdre el temps, el podríem exemplificar a l'ample amb qualque sonet d'aquells tan ben fets i musicals que perpetraven Petrarca o Garcilaso, alguns dels quals vàrem fins i tot aprendre de cor, gràcies a la insistència dels pesats i ingenus mestres de literatura, que ens volien convèncer que, sense aquesta, la vida ens seria encara més monòtona i buida del que ja és de per si. Segons ens va la roda de la fortuna, la nostra corda filosòfica es posa a to; i així, davant les desgràcies de les fotudes que ens depara la vida, tals com la mort dels essers estimats, l'esclat d'una malaltia de les serioses, el magí pren camins ombrívols i incerts, i qui sap si es planteja un grapat d'interrogants dels de la línia més dura de la filosofia, o de la metafísica: què hi pintam, en aquesta vall de llàgrimes?, quin destí ens espera?, per què els deús, quan més els necessitàvem, ens han abandonat?, què hi farem, davant la mort, si li abelleix de visitar-nos d'aquí a no-res?
I sobre el temps? Poca cosa hi podem afegir, que fos d'una certa brillantor i interès, que ja no hagi estat dit abans pels pensadors més destacats. Però sí que podríem explanar la nostra pròpia visió del discórrer temporal, encara que les nostres filosofades no passarien dels quatre tòpic gastats; que passa molt de pressa, i més a partir de certes edats, fet que sovint ens mena al propòsit d'aprofitar-lo més, conscients que l'hem malbaratat en afers i negocis insignificats. Allò que mai no hem de fer és «matar-lo», el temps, terrible expressió que sentim a dir massa vegades.
El temps que ens afecta, i del qual tan poc en sabem, és el que gaudim, o tudam, sense témer-nos, al llarg de la vida. Deia en una entrevista recent Jonathan Gershuny, estudiós de l'ús del temps des de fa vint-i-cinc anys, en diferents països, sobretot a través de dietaris personals que cauen a les seves mans, director del Centre d'Investigació sobre l'Ús del Temps de la Universitat d'Oxford, que el que feim cada dia, la manera de servir-nos del temps, condiciona el tarannà de les societats. Una de les conclusions del seus estudis, per exemple, revela que els homes han duplicat, des dels anys setanta, la dedicació a les tasques casolanes, reservades a la dona com a llei gairebé universal, dada que hauria conformat unes societats més igualitàries. Alhora ha observat que cada minut que destinam a una activitat que no ens agrada disminueix el nostre grau de satisfacció i felicitat. Potser un dels secrets de la bona vida sigui justament trobar el sentit positiu a aquestes estones d'amargor.
