Amb el canvi de govern a Balears i amb l'horitzó d'unes properes eleccions al govern de l'Estat es referma l'interès per arribar a un pacte per l'educació. La idea d'aconseguir un acord que pugui donar estabilitat al sistema educatiu és compartida per amplis sectors socials. A Balears, on hem patit amb el govern de Bauzá la més radical ruptura dels acords educatius i lingüístics als que s'havia arribat, aquesta necessitat de pacte s´ha manifestat de forma molt contundent. Per primera vegada, per iniciativa de grups de la societat civil, s'ha elaborat un document per servir de punt de partida de l'acord. En aquest article vull oferir algunes reflexions sobre els aspectes més controvertits del debat educatiu i dels possibles pactes.

La primera reflexió que cal fer és que de principis teòrics de pacte en matèria educativa n'hi ha hagut sempre des de la restauració de la democràcia. Un altra cosa és que els pactes es compleixin amb els distints governs i en totes les esferes de la política educativa. La Constitució de 1978 va establir, encara que formulats de forma ambigua i amb un gran marge d'interpretació, alguns principis de consens. Per exemple, que existeix el dret a l'educació i a un ensenyament gratuït en els nivells obligatoris i que la responsabilitat de donar satisfacció a aquests drets és dels poders públics. Està clara també la llibertat d'ensenyament i no tan sols en la seva dimensió de creació de centres. No és discutible tampoc, d'acord amb el text constitucional, que els centres docents que compleixin determinats requisits que marqui la llei podran rebre ajudes públiques. La Constitució estableix també clarament la participació de la comunitat educativa i dels sectors afectats en la gestió dels centres docents i en la planificació de l'educació.

Les dificultats per consolidar un pacte educatiu no venen tan sols de que els principis constitucionals s'han interpretat de forma diferent pels distints governs sinó que a més, a la realitat, al dia a dia, s'incompleixen per part de distints agents que intervenen en educació.

Quin són els nuclis de conflicte? El més important, el que provoca més debat, és el de escola pública i escola privada. Quins són els límits en els que s'hauria de moure el debat per ser respectuosos amb la Constitució? No es pot negar el dret a crear centres, no es pot negar tampoc el dret a que tots els centres rebin ajudes públiques, però la responsabilitat de garantir l'educació és dels poders públics. L'actuació pública en matèria educativa no pot ser subsidiària i tan sols es justifiquen ajudes públiques a aquells centres que cobreixen necessitats socials que els poders públics no poden cobrir i a més tenen vocació d'oferir el servei públic de l'educació i garantir el dret de tots sense discriminació. Tothom te dret a crear centres però no tots els centres tenen dret a rebre ajudes públiques. Les ajudes que preveu la constitució podrien ser de molts de tipus i orientades a determinades prioritats i no exclusivament al finançament total de la despesa. Els centres finançats totalment amb fons públics han de aplicar els principis que han d'inspirar l'escola pública: gratuïtat als nivells obligatoris; no discriminació, integració i inclusió, aconfessionalitat, no subordinació dels continguts a cap altre principi que no sigui el científic; igualtat d'oportunitats, publicitat i transparència en la selecció del professorat; i model educatiu inspirat en el valors i principis ètics democràtics. Els centres de titularitat privada que compleixin amb aquests requisits haurien de poder rebre ajudes públiques fins a cobrir la totalitat de les seves despeses. Els altres podrien rebre ajudes públiques en funció de programes concrets dirigits a fer viable l'assoliment dels objectius de l'escola pública. Al mateix temps, la administració educativa ha de vetllar per el compliment també dels principis de l'escola pública als centres de titularitat oficial. No sempre la titularitat pública és garantia de que els centres docents assoleixin els principis que he indicat com propis de l'escola pública. El debat ha de considerar que al llarg de la història han existit molts de centres de titularitat privada amb una gran vocació pública i centres públics on els principis de l'escola pública s'han aplicat de forma molt deficient.

Un altra dels nuclis del conflicte ve de com es fa efectiva la participació dels distints sectors afectats i de la comunitat educativa. Aquesta participació ara es concreta bàsicament amb els consells escolars de centres i els consells escolars territorials encara que uns i altres tenen àmbits i funcions diferents. La Constitució no estableix quin ha de ser el grau i amplitud d'aquesta participació el que ha propiciat algunes polítiques que han intentat fer-la irrellevant. En aquest cas crec que el marge de debat ha de ser el de veure com aquesta participació es pot fer el més significativa i amplia possible. S'ha de garantir també que sempre les mesures de política educativa puguin ser sotmeses a debat social i que els agents socials disposin amb antelació suficient dels projectes que vol impulsar el legislatiu o l'executiu. A nivell de centre, el consells escolars, poden ser un element molt important per crear complicitats entre el programa educatiu del centre i les famílies. El límit de la magnitud i amplitud d'aquesta participació ha de ser la de considerar que les decisions finals en política educativa han de ser, cada un en els seus àmbits, del parlament i del govern.

Un altre dels nuclis del conflicte ve de la interpretació que es pugui fer del dret dels pares a que els seus fill rebin una formació religiosa i moral que estigui d'acord amb els seves conviccions. El debat en relació a aquesta qüestió està molt condicionada per l'existència d'acords entre l'Estat espanyol i el Vaticà que impliquen l'acceptació de que, entre d'altres coses, s'ha d'oferir l'assignatura de religió catòlica com assignatura optativa als centres educatius dels nivells bàsics. En relació a aquest tema crec que el que s'ha de fer és denunciar el concordat i acabar amb la anormalitat de que als centres educatius públics d'un Estat aconfessional sigui obligatori oferir una formació religiosa concreta i més si aquesta ha de ser avaluable i inclosa dins l'horari lectiu. Entre tant no queda més remei que complir amb els compromisos i oferir l'assignatura de religió encara que sense valor acadèmic i fora de l'horari lectiu.

Un altres dels temes conflictius en educació és el de l'encaix del plurilingüisme i de la diversitat nacional de l'Estat espanyol a l'escola però aquest tema, que també té a la Constitució elements que poden servir de marc al pacte, és un tema que desborda ara les possibilitats d'aquest article.

* Catedràtic de Teoria i Història de l´Educació de la UIB