Una dona morta. Aquest és el missatge concís, escarit, que em va enviar na Francisca Mas, membre del Lobby de Dones de Mallorca, el passat 31 de juliol, i que em va agafar de viatge a Sardenya. Venint d´on venia vaig imaginar-me el pitjor: enguany no seria, dissortadament, el primer any en blanc pel que fa a la terrible xacra de la violència contra les dones a la nostra Comunitat Autònoma. Gemma Vich, de 33 anys i veïna de Sant Jordi, era la primera -i esperem que la darrera- dona assassinada per qui fins feia poc havia estat la seva parella, Jaume S.F., el qual, segons les cròniques, havia accedit al domicili de la seva exdona per la força i amb la intenció de mantenir relacions sexuals amb ella.
Molta gent a l´habitual concentració que el mateix Lobby de Dones, l´associació Creients i Feministes i el grup Homes per la Igualtat-Mallorca va convocar a la plaça Joan Carles I de Palma, a més dels minuts de silenci institucionals que es varen guardar a la seva localitat i a altres indrets de l´illa. Com és habitual també, la indignació i l´emoció contingudes presidiren aquestes concentracions, on Rosa Cursach, directora de l´Institut Balear de la Dona, recordà que amb Gemma ja són 23 les dones mortes per la violència masclista a l´Estat Espanyol i que de seguir així a final d´any probablement tornarem a superar el terrible guarisme de la cinquantena d´assassinats. Qui serà la pròxima? Probablement ho sabrem aviat, qui sap si en un dia, dos o una setmana, no massa més; aquesta és una de les insuportables certeses a la qual ens estam acostumant any rere any sense que aparentment s´albiri una solució contundent i definitiva que permeti tallar d´arrel un problema de primera magnitud a la nostra societat.
A risc d´endinsar-me en un terreny jurídicament i penalment llenegadís: són suficients, les condemnes per violència de gènere amb resultat de mort d´un dels cònjuges, gairebé sempre la dona? Potser no hi seria de més que féssim un reflexió col·lectiva al respecte. Com poc després del tràgic succés em deia una bona amiga, el fet és que, actualment, matar una dona surt relativament barat, si ens atenem a la llargària de les penes i al fet que en molts casos, per circumstàncies atenuants o de bona conducta, la majoria dels homes no acompleixen íntegrament les seves condemnes. En molts casos aquests homes podran, doncs, refer les seves vides, qui sap si tornar a terroritzar una altra dona (no és cap desbarat pensar-ho), mentre que la possibilitat de rehabilitació o d´una segona oportunitat per a les seves víctimes és, senzillament, nul·la. És a dir, zero: no existeix.
Gemma Vich era una dona jove que havia decidit tallar una relació que no funcionava, com passa en moltes parelles i sense que això tengui cap conseqüència més enllà de la lògica ruptura sentimental. Això no obstant, i d´acord amb la tràgica llista de decessos per violència de gènere, són molts encara els homes que segueixen pensant que les dones són poca cosa més que un objecte de la seva propietat al qual poden sotmetre i vexar al seu antull. És a aquests homes als quals cal intimidar socialment, mitjançant la protecció de les seves possibles víctimes primerament i amb mesures penals, arribat el cas, suficients i ajustades a les seves terribles malifetes, en segon lloc. Gemma s´ho mereix, com s´ho mereixen amb escreix la cinquantena llarga de dones que, si no s´erra la fatídica estadística, no tendran una segona oportunitat per refer la seva existència. Els seus marits, nuvis o companys sentimentals, probablement sí. Pensam-hi, per justícia i també per un elemental sentit de gratitud i respecte envers el que varen ser i representar per als seus fills, familiars i amics, que mai més podran gaudir del somriure ni de l´afecte que els regalaren en vida.
* Homes per la Igualtat-Mallorca
