Sempre s'ha dit que l'estiu és l'estació més propícia per al desplegament de les pulsions eròtiques. La gent van més lleugers de roba, són més habituals les festes i els aplecs diversos, és l'època de les vacacions i hi ha més temps per deixar-se veure als indrets amb possibilitats de, diguem-ne, establir contactes. Seria, aquest, l'aspecte amable de l'estiu; per a d'altres, són uns mesos odiats i maleïts, no diguem si s'hi suma la calor d'enguany, en què el cos queda inutilitzat, o directament infrautilitzat, per a qualssevols tasques civilitzades.
Ens agradaven els estius de la infantesa, que als ulls actuals ens pareixen inacabables, tot lo dia armant trull i bullanga sense alè. Ja aleshores, essent tant o més innocents que ara, i, no cal dir-ho, igual d'ingenus, sabíem que l'estiu cosa tenia a veure amb els afers del cor. A frec de l'adolescència, esperàvem amb deler les festes patronals, que, un cap acabades, ens deixaven el gust agre de la decepció i el fracàs, en no haver-se presentat l'amor que havíem somniat. Eren l'ocasió perfecta per començar a estrenar-se en les arts de la seducció. No importa dir que eren comptats els qui assolien un desenllaç feliç; eren els qui, a partir d'ara, podrien lluir la companyia de l'al·lota arreu; eren els amics admirats i envejats alhora, a qui demanaven consell sobre com s'ho havien fet i si entrellucaven en nosaltres qualque possibilitat d'èxit. Però cada any es repetia la mateixa història: s'acabaven les festes i continuàvem essent uns cors solitaris. Els estius passaven de llis i l'amor no arribava. Atès que els hiverns havíem de fer bondat amb els estudis, de més grans, vàrem fins i tot freqüentar algunes de les discoteques de més anomenada; la fortuna tampoc no ens va somriure gaire; a dir ver, aquell ambient renouer i desbocat mai no ens va fer el pes.
En tot cas, intents escadussers de relació, i d'atacs directes, en vàrem posar pràctica de tant en tant, que fan una mica de vergonya recordar: no és estrany que ens repartissin tanta carabassa. Se'ns ha de reconèixer, però, la bona voluntat i, fins i tot, si es pot dir així, la valentia, després dels mirades insinuants i suggeridores, d'anar per feina i mirar que la presa no se'ns escapàs. Per paga, no teníem a l'abast les possibilitats que les noves tecnologies proporcionen en l'art de lligar; llegíem no fa gaire que uns jovençans de per Girona han ideat una aplicació per als mòbils, Wanty s'anomena, que permet posar en contacte persones que freqüenten una mateixa platja, un indret de gresca, un espai de possible relació; ha tengut, com era d'esperar, un èxit enorme; uns 250.000 usuaris s'hi han registrat. Un clic i en un tres i no-res ja tens companyia; és possible que sigui la primera baula per cuinar parelles felices i estables. Pot ser un avantatge per als tímids, tot i que tanta facilitat no deixa de ser un si és no és sospitosa. Un combrega més amb les maneres dels entranyables picadors nostrats, els nostres don Joans precursors dels llibertat sexuals; el jove historiador Tomeu Canyelles n'ha publicat just ara un llibret, ben recomanable com a lectura estiuenca, en què analitza aquest curiós espècimen illenc, a remolc d'una societat a què, en poc temps, varen fer una cara nova. Uns personatges més simpàtics i admirables que l'altra cara de la moneda, els grans, insaciables, hostalers illencs. Apunta Canyelles que el fonament de força històries de picadors era la gràcia a contar-les, trufades de mitges veritats i un grapat de fabulacions; no debades mullar l'all a les "sueques" mai no ha estat cosa fàcil. Ni ara.
