Amesura que passa el temps es comença a tenir accés a la informació estadística per analitzar l'abast de l'actual crisi econòmica en els àmbits social i econòmic. Com era esperable, els diferents informes dibuixen un retrocés molt intens en tots els camps, assolint la immensa majoria d'indicadors valors negatius desconeguts en tot el segle XXI. D'entre aquests, els diferents informes n'han destacat l'increment de les desigualtats econòmiques i del percentatge de població en risc de pobresa. No vull esmentar dades concretes per no deprimir ningú.
Ara que l'economia es va estabilitzant i s'albira una certa millora, alguns economistes i els governs s'estan afanyant a plantejar que tan prest com l'economia torni a créixer, aleshores les desigualtats econòmiques i la pobresa disminuiran. L'argument central és que si l'economia creix suficientment, aleshores es crearà ocupació i així el creixement econòmic es repartirà i les desigualtats es reduiran. Tot plegat es redueix en el mantra que "la millor política social és la creació d'ocupació". Però, és això realment així?
Utilitzant diferents fonts estadístiques tots els informes coincideixen en concloure que en la darrera fase de creixement econòmic, 1996-2007, les desigualtats no es reduïren a Espanya. I això que fou el país on més llocs de treball es crearen de tota Europa! Per tant, malgrat el mantra liberal, el creixement econòmic i la creació d'ocupació no són condicions suficients per garantir sempre una reducció de les desigualtats i la pobresa. De fet, caldria demanar a aquests liberals què entenen ells per ocupació: ho són els nous treballs de poques hores setmanals? Ho són els salaris de misèria?
En realitat, les causes de les desigualtats són més profundes i estructurals. És habitual centrar l'atenció en les diferències de renda disponible entre les persones, quan la pregunta cabdal i primera hauria de ser què provoca en origen aquestes desigualtats. Les desigualtats s'inicien en el repartiment de la riquesa generada entre els treballadors i el capital. Dit altrament, l'origen de les desigualtats té a veure amb el disseny de les relacions laborals, en la relació de forces entre els treballadors i els empresaris. L'OCDE, en un estudi del 2011 que ha esdevingut un referent "Divided we stand. Why inequality keeps rising", mostra com en els darrers trenta anys s'observa arreu dels països desenvolupats una tendència generalitzada de pèrdua del pes relatiu de les rendes salarials. En altres paraules, els treballadors es queden cada vegada una menor part del pastís del PIB, el qual, en canvi, va a parar de manera creixent a les rendes del capital. I resulta important recordar que la immensa majoria de les rendes del capital les posseeixen el 20% de la població més rica. És més, l'esmentat informe il·lustra com aquesta tendència s'ha accelerat especialment en aquells països que més han desregularitzat les relacions laborals i que han optat per donar preferència als sistemes de negociació col·lectiva al nivell d'empresa, el mateix que s'ha fet a Espanya d'ençà la reforma laboral de 2012. També mostra aquest informe evidència contundent referent a que el principal element generador de diferències de rendes salarials entre els treballadors són els contractes a temps parcials: pensin en les diferències salarials entre una feina d'una hora diària i una altra de vuit hores. A algú li sona l'enorme creixement dels contractes a temps parcial a Espanya i, especialment, a les Balears?
Però si l'evolució de les desigualtat de rendes estan condicionades en origen pel disseny de la normativa laboral i les institucions del mercat de treball, també hi ha altres elements que ajuden a determinar la seva evolució final. Entre aquests, tal vegada els més remarcables són el sistema de prestacions per atur, el sistema impositiu i el conjunt de les transferències i serveis públics. Resulta evident que les reformes aprovades en aquesta legislatura en cadascun d'aquests àmbits no ajudaran, si res canvia, a disminuir les desigualtats: el sistema de prestacions per atur s'ha retallat (de fet, el percentatge d'aturats amb prestacions és el més baix dels darrers 10 anys), la rebaixa fiscal de l'IRPF ha fet perdre potència recaptadora al sistema impositiu i els serveis i transferències públiques s'han retallat i, així, perdut capacitat redistributiva.
Tot plegat, els informes corroboren la realitat que es viu al carrer: la crisi econòmica ha tingut efectes terribles en les possibilitats i condicions de vida de molts de ciutadans. Davant d'això cal pensar com revertir aquesta situació. Alguns polítics i economistes plantegen que la solució rau en el creixement econòmic per se. He indicat que les dades d'Espanya no garanteixen que la creació d'ocupació redueixi la pobresa ni les desigualtats. Això ens duu a quatre qüestions: (1) La millor política social no és la creació d'ocupació, sinó fer una política social com cal. (2) Fonamentar-ho tot en el creixement econòmic no és innocent. Fer-ho equival a beneir que l'actual sistema de relacions laborals és el que ha de guiar en el futur el repartiment de la riquesa generada al nostre país. (3) Basar tota la millora de les desigualtats i la pobresa en el creixement econòmic equival a renunciar al paper que pot jugar el sector públic, de manera que les hipotètiques millores seran molt més lentes del que alguns desitjam. No ens enganyem: la reducció de l'IRPF en un moment com l'actual n'és tota una declaració de principis. (4) La sortida de la crisi no garanteix tornar als nivells de desigualtat i pobresa previs a la crisi.
En definitiva, basar-ho tot en el creixement econòmic a més d'incorrecte, és profundament ideològic. Implica renunciar a tots els instruments aquí esmentats. Tal vegada més que estar preocupats en la recuperació econòmica, ho hauríem d'estar en recuperar les persones.
* Professor d´Economia Aplicada
