esprés dels atemptats de París i la consegüent i lògica manifestació de rebuig, els governants de diversos països europeus han començat a prendre mesures per combatre l´amenaça del terrorisme islamista. Amb aquestes mesures, com calia esperar, s´han posat de manifest una sèrie de paradoxes que convé analitzar detingudament. Possiblement, la major incoherència que s´ha posat sobre la taula és que un atemptat contra la llibertat tingui com a resposta la restricció d´aquesta. No és, ni d´un bon tros, l´única de les contradiccions: en el darrer mes, la secta islamista nigeriana Boko Haram ha assassinat més de 2.000 persones „un fet que, comparat amb els atemptats de París, pràcticament no ha tingut ressò„, o la circumstància que, en diversos països de majoria musulmana, alguns dels seus governants i ciutadans es preocupin més per l´aparició d´una caricatura de Mahoma a la portada d´una revista que per la mort d´innocents a mans de radicals sense escrúpols.

Igualment, s´ha subratllat la presència de Netanyahu a París, no tant pel cinisme que implica la seva participació a la manifestació com pel fet insòlit que no hi havia estat convidat, tot en un moment en què Israel es troba en plena efervescència electoral amb vista als comicis del proper 17 de març. Voldria anar una mica més enllà d´aquesta visió en clau electoral, ja de per si execrable, pel que té d´instrumentalització del dolor en benefici propi. Però comencem pels fets.

Després dels atacs terroristes i la convocatòria d´una marxa multitudinària, Netanyahu va manifestar el seu desig a participar-hi. Però François Hollande, que no té unes bones relacions amb el primer ministre israelià, i amb la finalitat de no desviar el focus d´atenció cap al conflicte entre Israel i Palestina, li va demanar que no hi assistís, tal com var fer amb Abu Mazen, president de Palestina. Tot i que en un principi Netanyahu va acceptar no acudir a la manifestació per "motius de seguretat", finalment va decidir anar-hi „segons alguns mitjans israelians„ perquè es va assabentar que dos dels seus rivals polítics a les eleccions legislatives, Avigdor Lieberman, del partit d´extrema dreta nacionalista Israel Beitenu, i Naftali Bennet, del partit que representa els interessos dels colons israelians, Casa Jueva, hi assistirien. La reacció al Palau de l´Eliseu no es va fer esperar i la seva rèplica va ser convidar el president palestí. Però el desvergonyiment del primer ministre israelià va anar encara més lluny, ja que, a més de participar en una manifestació en la qual no estava convidat, es va ´colar´ a la capçalera i es va ubicar només dues posicions a la dreta del president francès, tal com ha aparegut a diversos mitjans de comunicació. Però, deixant de banda el desvergonyiment de Netanyahu i una interpretació en clau electoral, cal fer una lectura més profunda.

Uns dies abans de viatjar a França, Netanyahu va instrumentalitzar la mort de jueus durant els atemptats de Paris, instant a la comunitat jueva francesa a fer l´aliyyà (emigració a Israel) i recordant que l´estat d´Israel no és tan sols el lloc on els jueus dirigeixen les seves pregàries, sinó que també es la seva casa comuna. És a dir, va incidir en la consigna del pensament polític sionista, que defensa un estat jueu per als jueus, que discrimina els no jueus i que proporciona la nacionalitat a qualsevol jueu del món que emigri a Israel mentre denega el dret de retorn a la seva terra a milions de refugiats palestins. De fet, no és casual la iniciativa de l´actual ministre d´Afers Exteriors Israelià, Avigdor Liberman, el qual va oferir a les famílies dels jueus assassinats durant els atacs terroristes la possibilitat d´enterrar els seus familiars a Jerusalem, tal com finalment va succeir, reforçant així la idea que Israel es la vertadera pàtria dels jueus. No és d´estranyar, doncs, que davant d´aquesta ingerència externa sobre el quasi 600 mil jueus amb ciutadania francesa, el govern gal s´indignés i el ministre de l´Interior, Manuel Valls, afirmés que, sense el jueus, França no seria França.

I cal anar encara més enllà, ja que tant les ofensives militars i el bloqueig sobre la franja de Gaza com l´annexió de Jerusalem, l´ocupació de Cisjordània, la discriminació de la població palestina amb ciutadania israeliana i la denegació del dret a retorn de milions de refugiats palestins, són sens dubte un brou de cultiu per a la captació de jihadistes, la qual cosa, de moment, és un fenomen minoritari entre la població palestina, però que sens dubte desestabilitza la regió i constitueix un dels majors arguments per part de la Jihad global per combatre Occident. Dit en altres paraules, la política sionista de l´estat d´Israel promou la guerra de civilitzacions i religions, i per tant, fomenta el jihadisme.

No deixa de sorprendre, en definitiva, que el primer ministre d´un estat que ha comès crims de guerra a Gaza, que ha causat la mort de milers de civils palestins en les tres ofensives militars a la franja de Gaza durant el últims anys „en el que podria ser catalogat sens dubte com a terrorisme d´Estat„ estigués present en una manifestació a favor de la pau i la tolerància com la de París.

* Membre de l´Espai de Solidaritat de MÉS per Mallorca i coordinador de la ONG Mundubat a la delegació de Palestina