Llegesc amb satisfacció que el Govern balear està negociant l´adquisició dels drets de l´editorial Moll, una de les nostres empreses culturals més emblemàtiques. Ho dic de debò: no ha estat aquesta precisament una legislatura que s´hagi caracteritzat per la defensa de la llengua catalana per part de l´Executiu, raó per la qual la notícia adquireix una rellevància prou significativa. No estam parlant d´una editorial qualsevol, sinó d´un fons bibliogràfic excepcional que compta entre les seves obres amb joies com el Diccionari català-valencià-balear, més conegut com l´Alcover Moll, o les Rondalles mallorquines, un tresor de la cultura popular que ha conviscut amb generacions d´illencs, fins al punt que durant molt de temps constituí una de les poques mostres de literatura en la nostra llengua, aquesta llengua que ha perviscut en bona mesura gràcies, no ho oblidem, a iniciatives com l´octogenària editorial Moll.

Quan era petit m´agradava escoltar les rondalles en la nits d´estiu, devora mon pare, en aquelles fascinants narracions de Francesc de Borja Moll „don Francesc„ i el seu magnífic equip de col·laboradors a Ràdio Popular de Mallorca. Gairebé totes m´agradaven, però me´n record d´una especialment, Es port de sa cibolla blanca: encara ara me revenen les exclamacions del meu progenitor davant les delicioses descripcions de tots i cadascun dels elements narratius d´aquella contarella, mots o paràgrafs que després repetia sencers, com si els volgués guardar en algun lloc privilegiat de la memòria. Més endavant vaig decidir estudiar la nostra llengua pel meu compte, i ho vaig fer, com no, mitjançant la Gramàtica catalana referida especialment a Balears, de Francesc de B. Moll, en la que era ja la 12a edició (1993) d´aquest volum, publicat a la col·lecció Raixa. En un pròleg tan senzill com aclaridor, don Francesc explicava el perquè del subtítol "referida especialment a les Illes Balears": "Perquè va destinada, d´una banda, al públic insular que vol aprendre d´escriure la seva llengua, i de l´altra banda a la gent no insular que vol tenir notícia de les formes que el català pren en aquestes illes".

És difícil dir-ho millor, si més no d´una manera tan elegant, generosa i pedagògica. Ja d´adult vaig matricular-me a l´antiga facultat de Filosofia i Lletres de Son Malferit, on vaig acabar llicenciant-me en filologia catalana. Record com si fos ara les enconades disputes entre els partidaris de Pompeu Fabra i els que defensàvem fort i no et moguis la manera de fer i treballar de Moll, la qual, com resa l´escut familiar, era més aviat silenciosa i tenaç, com l´aigua que erosiona les pedres fins a foradar-les. Ja ens anava bé això del català normatiu, gairebé ningú no ho discutia, però consideràvem que la nostra riquesa i tarannà dialectals eren un llegat irrenunciable que, tanmateix, no posava en perill la unitat de la llengua defensada aferrissadament pels fabristes. El propi Diccionari català-valencià-balear em sembla una obra colossal, fins al punt que ella tota sola justificaria la intervenció pública per tal d´evitar la pèrdua d´un patrimoni que d´alguna manera ens pertany a tots, mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers.

Can Moll és, doncs, molt més que llibres. És un símbol de la nostra cultura que cal protegir davant la globalització i el mercat que tot ho engoleixen, sense reparar en les arrels que han configurat la nostra manera de ser i d´entendre el món. Ni millor ni pitjor que les altres, cal aclarir-ho, que ningú vegi en aquestes línies una exacerbació de les essències ni res que se li assembli. Simplement parl de Cultura, en majúscules, com majúscula ha estat la tasca d´una editorial que, problemes a part, s´ha caracteritzat, sovint contracorrent i per circumstàncies que tots coneixem, per fer costat la nostra llengua, la nostra literatura i les nostres tradicions més pregones.