El darrer llibre de poemes de Miquel Àngel Llauger, La gratitud, conté un poema, "Casa", en què la parella que el protagonitza mostra la seva felicitat per haver bastit una casa nova, en què els objectes que més preuen, els llibres, hi trobaran, com ells mateixos, un recer adequat i potser definitiu; la casa com una aditament més de la vida en comú.
Som part dels qui, des que el vàrem llegir per pimer cop, tenim com a llibre de capçalera, La casa della vita, del gran Mario Praz, la seva fascinant autobiografia, centrada en un espai, el palau Ricci, de Roma, on hi va acaramullar una esplendorosa col·lecció d´obres d´art, que eren una perllongació de la seva pròpia personalitat. Pels mals negocis del propietari, es va veure obligat a trasllardar-se d´habitatge. Un dia s´informa que el vell palau havia estat objecte d´un robatori; ho considera una profanació de la intimitat; els bàrbars havien arrasat una vida noble al servei de la bellesa. Mario Praz observa que les cases són talment estats d´ànim.
Dos exemples extrets de la literatura que no amaguen una veritat quotidiana; les cases on hem viscut són part indestriable de la nostra biografia, encara més les cases que ens han acollit durant la infància i l´adolescència. En els moments finals, quan diuen que, en un flaixos supersònics ens passa pel davant el film de la nostra vida, tal vegada hi desfilin també racons de les nostres cases, escenes en què hi hem estat feliços.
Tothom ve d´on ve; no fa falta afegir que ens en sentim "orgullosos", dels nostres orígens; tampoc no és pertinent renegar-ne. S´accepten els orígens i prou, sense laments ni escarafalls. Dels qui venim de les classes subalternes no se n´esperi cap casa glamurosa. Cases, en les quals, això sí, s´hi podia viure amb certa dignitat, on, amb el temps, anaven arribant-hi els ginys que fan còmoda la vida, però allunyades de qualsevol signe de bellesa, de detalls de sensibilitat i de cultura. Atès que els de la quinta d´un servidor tenim un peu en el món encara antic i l´altre en el modern, vàrem ser a temps de viure sense dutxes, ni banyeres, cosa que no vol dir que no anàssim bruts, és clar; ni cases que disposassin de les d´aigües canalitzades, que varen arribar quan ja ens havia crescut el pèl. Cases amb femer al corral, que tocaca buidar cada any, durant l´estiu; una espècie de festa per als infants, perquè es feia de nit, amb la presència a casa de dos individues entranyables, membres fonamentals de la mitologia infantil, abillats amb un davantal ordit a còpia de confegir un grapat de sacs de les ametles, encarregats de buidar, càvec en mà, el femer. Vora el femer, per cert, s´hi ubicava la soll dels porcs, adesiara regada amb persistència amb zotal, producte que desprenia una olor insuportable, amb efectes gairebé narcòtics.
A part dels calendaris, un dels pocs detalls diguem, de manera generosa, artístics, que ornava la casa de la infantesa era el frare del temps, pacient testimoni de les nostres malifetes. Aquell frare enigmàtic que hem d´alinear dins l´orde fransciscana, amb un llibre obert i un rellotge d´arena a la vora, amb muntanyes al fons (ara sabem que es tracta de la muntanya de Montserrat). Un frare a qui consideràvem un savi, atès que era capaç d´endevenar els nivells d´humitat, traient-se la capulla o movent els braços, un mecanisme que és com el secret de la Coca-Cola, ideat el 1894 per Agapito Borrás Pedemonte, un aficionat a la fisica recreativa. El frare del temps, doncs, compleix 120 anys. Hen de suposar que les seves prediccions no devien ser fiables; encara se´n venen per 24 euros.
