Els diferents estudis posen de manifest que el centre educatiu és la unitat bàsica de l´èxit escolar de l´alumnat. Això no ens ha de sorprendre, ja que el centre és probablement la millor aproximació a l´ideal que "per educar un infant fa falta tota la tribu" (docents, famílies, entorn proper, etc). Però per tal de fer d´aquest lema una realitat cal introduir les modificacions normatives que permetin passar d´un model "burocràtic" de funcionament en el qual l´administració pren quasi totes les decisions, a un altre en què el centre educatiu pugui decidir una part dels objectius, de les estratègies per assolir-los i la manera com ha d´organitzar-se.
El principal objectiu del centre és aconseguir l´èxit educatiu de tot l´alumnat, però això no es facilita si l´equip de professors és assignat de manera independent a les seves característiques professionals o a les necessitats del projecte educatiu. Tampoc ajuda la inestabilitat dels equips docents (el 20% canvia cada any), producte dels criteris amb què es fa la incorporació del professorat interí. El bon funcionament dels centres requereix la implicació i coordinació de tots els agents entorn a un projecte compartit, producte d´un sentit de comunitat educativa. Això és difícil d´aconseguir en els centres que funcionen sense projecte estratègic perquè no tenen candidat a la direcció, cosa que les administracions educatives comporten des de fa anys.
A més, l´assignació de recursos o la capacitat per prendre decisions són transferits als centres de manera independent a les seves bones pràctiques o als resultats obtinguts quan la majoria d´estudis mostren que els centres que tenen una major autonomia en les decisions sobre els currículums i la metodologia (és a dir, en allò que s´ensenya i com s´ensenya), sobre la gestió dels recursos (de personal, materials o pressupostaris), les mesures organitzatives (agrupaments, horaris, etc.) i sobre l´avaluació dels estudiants, obtenen millors resultats. Això sí, aquesta autonomia ha d´anar associada al rendiment de comptes, és a dir a l´avaluació del que s´està fent i a l´adopció de mesures correctores cas que sigui necessari.
D´altra banda, decretar l´autonomia no du gaire lluny si no es redissenyen les condicions de funcionament dels centres i si, aquesta autonomia, no va acompanyada de mitjans per tal que es pugui implementar. L´autonomia no pot ser igual per tots, depèn de la situació de partida i dels compromisos amb els objectius que es vulguin aconseguir. Els centres amb bons resultats (entesos no de forma descontextualitzada, sinó com a valor afegit i en funció de les característiques de l´alumnat), poden veure-la incrementada, mentre que els que no assoleixen els objectius plantejats poden ser objecte de major acompanyament i suport. L´autonomia també s´aprèn, es tracta de donar possibilitats a fi que els centres puguin construir els seus propis processos.
És important assenyalar que una major autonomia no implica necessàriament una major dotació de recursos, sinó que se´n faci una gestió diferent. Segurament són els centres amb entorns més desfavorables els que requeriran majors dotacions i seguiment. Els centres educatius han de tenir capacitat per aprendre a desenvolupar-se i a enfrontar-se als canvis. Confiam que aquest procés s´iniciï tot d´una i que es mobilitzi la capacitat dels centres per generar internament la millora de l´educació.
Junta directiva de l´Associació de Directors i Directores d´Ensenyança Secundària de Mallorca (ADESMA)
