Tal com m´ha arribat la notícia, tant de paraula com a través dels titulars de la premsa, la modificació que ara s´implantarà en els informatius d´IB3 consisteix en la substitució de l´article general per l´article salat (no m´agrada aquesta denominació, però és la que s´imposa). Si el problema se planteja en aquests termes, aleshores està mal plantejat, perquè no se tracta de salat o dolç, sinó d´expressió formal o parlar col·loquial.
És propi d´una visió simplista de l´assumpte entendre que, per passar d´un registre a un altre, basta canviar l´article, perquè, amb només amb aquesta modificació, s´aconsegueixen productes híbrids, mestalls incoherents, inservibles per a qualsevol ús. Il·lustrava això que dic aquell celebrant que llegia els textos de la missa substituint damunt la marxa l´article formal pel salat i, quan tocava dir "pau a la Terra", li sortia "pau a sa terra", que en bon mallorquí significa "pau a foravila". Si, per dir quina hora és, deim "ses dues", ens demanaran: quines dues?
Per obtenir un discurs en llenguatge col·loquial, no basta ni a prop fer-hi, un canvi d´articles, sinó l´adopció de mots, expressions i construccions, que facin un conjunt harmoniós: quan volem anar vestits d´anar per casa, no basta posar-nos les espardenyes, també ens hem de treure el jaqué. Igualment no podem combinar l´article col·loquial amb expressions pròpies del registre formal que, si no anam molt vius, s´escolaran dins un discurs si el destinam a esser llegit i el volem acurat.
Ho dic per experiència: elaborar textos dialectals és dificilíssim. Requereix de l´autor un domini del dialecte que només posseeixen els nadius o els qui hi duen molts d´anys de contacte continuat. Molts de peninsulars que fa anys que viuen a Mallorca no entenen per quina regla deim "la" Rambla i "es" Born, "l"´amo i "sa" madona, "el" tio i "sa" tia, "el" Madrid i "s"´Atlètic, "el" PSOE i "es" PP, "el" bisbe Miralles i "es" cardenal Despuig, i més exemples que trobaríem. Si optam pel dialecte i pel registre col·loquial, hem de tenir molt d´esment a no introduir-hi cap element estrany, que sonaria com una nota desafinada. La complicada riquesa de formes de l´article salat el fa propici a transcripcions que s´aparten del seu ús.
Que l´article adequat als textos formals era el general, ho captaren els nostres avantpassats, que el preferien en discursos formals, com en les oracions ("ara i en ´l´´hora de ´la´ nostra mort"), en cançons populars ("Me´n pren com la que s´abriga / abans de ´l´´ennigulada: / abans d´esser-vos-ne anada, / ´l´´enyorança ja em castiga"), refranys ("fora de ´la´ vista, fora ´del´ pensament"), en versos inserits a les rondalles ("m´enterraren dins ´l´´arena, per ´la´ flor romanial"); el mateix Diccionari mallorquí-castellà de Pere Antoni Figuera, tan invocat pels secessionistes, el Catecisme de la doctrina cristiana del bisbe Nadal. L´oratòria sagrada havia adoptat un model afí al de la llengua literària, amb l´article general, anomenat "mallorquí de trona" (és ver que l´art de l´oratòria sagrada s´ha perdut i, després del Concili, a penes en queden rastres). Els escriptors, antics i moderns, fora de textos costumistes i de to popular, han escrit en la modalitat estàndard. En servesqui de mostra el mateix mossèn Alcover.
Molts creuen que l´article salat és una espècie endèmica de Mallorca. El conserven algunes localitats de la Costa Brava, a més d´alguns topònims (Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Sarroca, Coll Sa Creu i moltíssims més), restes de quan era general. Varen esser els catalans que repoblaren Mallorca, la majoria de la part oriental, els qui el dugueren aquí, juntament amb la resta de l´idioma. Aleshores era més general. En Ramon Llull, fill de pares barcelonins, el devia emprar. Però des dels primers temps de l´idioma, se sentia que l´article literari era més indicat per al llenguatge formal, a causa del distint valor que tenien ja en llatí "ipse" i "ille", d´on deriven respectivament, "es" i "el" (ho explica el romanista suís Paul Aebischer, però aquest no és el lloc de reproduir la seva explicació, ben raonada).
El comentari que faria a tot aquest bugat de les modalitats és que el castellà, com tots els idiomes no discutits, també té varietats dialectals i els governants autonòmics no duen aquesta fal·lera de conservar-les i deixen per als acadèmics la feina que els és pròpia. No fa gens de bé a la nostra llengua, la política de fer-la diferent de les altres que gaudeixen de normalitat.
P.S.: Acabat el present escrit i a punt d´enviar-lo a la redacció, llegesc el titulat "Veure bubotes pertot", que firma el senyor Joan Font Rosselló, vicepresident i portaveu de la Fundació Jaume III, en què en comenta un de meu. No hi puc fer totes les precisions que voldria. Només una: quan em referia a certs moviments, no pensava en concret en l´entitat que ell representa, que no conec gaire, sinó en línies generals a tots els qui no són conseqüents amb la unitat de la llengua catalana, l´admetin o la neguin.
*Filòleg
