En Joan Mascaró Fornés (1897-1987) va néixer a Santa Margalida un 8 de desembre, ara fa 116 anys. És, probablement, l´intel·lectual mallorquí més conegut en el món anglosaxó i un dels conradors no natius més brillants de la llengua anglesa. Exiliat a Anglaterra després de la guerra civil „era pacifista i partidari de la República„, impartí classes d´anglès a la Universitat de Cambridge, aquella mateixa on havia estudiat llengües orientals (sànscrit i pali). La fascinació pels texts sagrats d´aqueixes cultures, especialment pel Bhagavad Gita, un text sagrat sànscrit, que es convertí en un dels seus fars espirituals, va fer que malavejàs per traduir-los al anglès. El reconeixement de la seva tasca no li va arribar fins als seixanta-cinc anys, a 1962, quan es publicà la seva traducció del Bhagavad-Gita a Penguin Books. Va ser un vertader èxit de crítica i de vendes -se´n varen vendre centenars de milers d´exemplars, i encara ara es reedita„ que continuà amb les traduccions (1965) dels Upanishads, del sàncrit a l'anglès, i del Dhammapada (1973), del pali a l'anglès. Desafortunadament, l´intel·lectual margalidà sol ésser més conegut a Mallorca per un fet anecdòtic, la seva relativa influència sobre els Beatles -sobre tot, George Harrison„, que per la seva obra.

Si en Joan Mascaró era pràcticament un desconegut a Mallorca, llevat de petits cercles intel·lectuals, ell continuava interessant-se per la seva terra nativa, sobretot per la llengua i per la cultura. Avui, les seves idees pedagògiques, lingüístiques i culturals haurien de ser motiu de reflexió. Per començar, en Mascaró es considerava -i no hi veia cap contradicció„ culturalment mallorquí, català i espanyol. D´acord amb aqueixa concepció, pensava que els infants de Mallorca havien d´aprendre i dominar totes dues llengües, i més, però que aqueix aprenentatge s´havia de dur a terme partint de la mallorquinitat i de la llengua de Mallorca; en paraules seves: "els estudis d´idiomes i literatura han de començar pels propis, com també la geografia, la història i la vida. Sempre s´ha d´anar d´allò conegut a allò desconegut. (...) Jo crec que tot d´una que el nostre poble desperti sentirà l´alegria de trobar-se; i a la seva cultura natural hi anirà afegint elements d´altres cultures, sempre amb harmonia. (...) Els infants han de començar a estimar els ocells, flors, plantes, arbres, mar, cel, terra, muntanyes, història, vida, llengua i tradicions de Mallorca abans d´anar a les altres illes, a Catalunya, València, Castella i resta d´Espanya, Europa i tot el món. És la intensitat d´amor que ens fa universals, i aquesta intensitat s´obté anant de les coses de prop a les d´enfora. Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions; i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l´amor d´un castellà a Castella, d´un irlandès a Irlanda, d´un indi a l´Índia. El gran problema és crear unitats fortes, assimilant les coses universals. Aleshores es pot resoldre el gran problema de la unitat i de la varietat."

Conseqüentment amb aquests ideals, considerava que el primer idioma en què havien d´aprendre a llegir i a escriure els infants de Mallorca era el català, per després passar a conèixer el castellà:"Gràcies a Déu que la nostra Catalunya, la gran, té una força del poble que parla l'idioma de Ramon Llull, i la gran força de sa literatura d'ençà de la Renaixença. Però hi ha molt a fer. Hi ha molt a fer: a la família, a l'església, a l'escola, a la vida social, a fer comprendre que l'amor, comprensió i estudi de l'idioma de les Illes, idioma català, és font d'alegria i cultura. Ja sabem que hi ha pares que, si no troben una escola on el nostre idioma sia el primer en el qual els infants aprenen a llegir i a escriure, aleshores els pares han d´ésser els primers mestres: llibrets amb estampes i els noms en català, en castellà i si volen també en francès per veure com és fàcil passar de la llengua pròpia al coneixement d´una altra; i el mateix llibret pot servir als infants castellans que, residint en terres de llengua catalana, tenen el dret a posseir dues llengües."

Saber parlar i escriure en castellà, per a en Joan Mascaró, era una font de riquesa i patrimoni lingüístic per als mallorquins -no debades afirmà que "el poble de Castella també ens dóna la font d´un castellà noble i magnífic"„, però pensava que la llengua d´ús normal, i sobretot d´ús literari, havia de ser el català. En una carta escrita a 1948 al també margalidà Joan Francesc March li deia que "si pensau escriure literatura, sigui novel·la o poesia o altra literatura, en llengua diferent de la de la terra allà on viviu anau absolutament desorientat. La nostra tradició, la nostra ànima, la nostra cultura viva del poble, la nostra terra, no és castellana, ni andalusa, ni gallega, ni murciana: és mallorquina. Jo sent un gran amor per Castella i la llengua castellana, estim i admir el seu gran valor, Castella podrà ésser més o més poc que Mallorca, però un fet és evident: no és ni pot ésser mai la mateixa cosa. Hi ha moltes de mares en el món, cada persona té la seva, totes són dignes del nostre respecte, de la nostra simpatia i del nostre amor en Déu; però tenim o hem tengut una mare, única. Voler dir que entre ella i nosaltres no hi ha una relació també única és enganyar-nos, és anar contra la veritat, i tot art i vida noble és veritat. Ara bé, si un de nosaltres se´n va a viure a terres castellanes, o un com jo a terres angleses, vivint sempre en un ambient castellà o francès o anglès, o el que sigui, aleshores pot arribar a empeltar una branca d´una altra cultura i llengua a la nostra, i el nostre arbre pot donar dues fruites, com un ametler pot donar ametles i albercocs. Joseph G. Conrad era de Polònia i fins els 21 anys no sabia anglès. Vingué a Anglaterra, va ésser capità de nau anglesa, va adoptar la llengua anglesa i va arribar a ésser un dels primers novel.listes en llengua anglesa moderns. Però si ell, vivint a Polònia, hagués escrit en anglès hauria estat una cosa absurda."

Els ideals pedagògics i lingüístics d´en Joan Mascaró eren, certament, fruit de les seves vivències i de la seva època, però avui, a 2013, en temps de planificació i execució de models lingüístics escolars, haurien de ser coneguts i, com he dit abans, motiu de reflexió. No debades eren els del mallorquí que ha dominat i conegut més bé l´anglès -fins al punt d´ensenyar-ne a Cambridge„, i un bon esplet més de llengües, tant d´"occident com d´´"orient". Eren els ideals d´aquell gran intel·lectual que pensava que "és una veritat gran, universal, (...) que l´home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals, i fins i tot dins l´Infinit."

*Historiador. Professor associat d´Història Medieval a la Universitat de les Illes Balears