Ignoràncies eloqüents

Una persona ignorant pot ser, sens dubte, una persona intel·ligent. És intel·ligent l´ignorant que sap que ho és i ho assumeix. I, per això mateix, per la consciència de les pròpies mancances, s´absté d´elaborar i de transmetre a la resta de la població propostes sobre les matèries que ignora. Amb tota seguretat, aquestes eventuals propostes serien, si de cas, propostes indoctes, destinades al fracàs. Tothom té habilitats sobre un àmbit qualsevol, és cert, i tothom també té mancances manuals, intel·lectives, de formació, de comunicació, de coneixements... Tots som, en aquest sentit, savis i profans alhora. En conseqüència, serà intel·ligent la persona que sap destriar allò que ignora d´allò que domina, que identifica els propis dèficits i actua de forma coherent amb aquesta identificació.

En sentit contrari, emperò, constituirà un autèntic perill social qui gosa assumir responsabilitats sobre un afer qualsevol del qual demostra que no sap absolutament res. Si aquestes responsabilitats, a més a més, són públiques perquè es projecten sobre un grup social nombrós, la temeritat de qui ha nomenat l´ignorant per al càrrec i l´hi manté està a la mateixa altura de l´ignorant que no desisteix de la seva empresa. Si s´estavellessin tots sols, no pronunciaríem cap queixa. Quedaríem conformats i a pler. El problema rau, precisament, en el fet que aquesta gent sense escrúpols que ha assumit responsabilitats que transcendeixen el seu poc encoratjador cercle privat ens pot arrossegar a tots plegats vers el buit. Trista desventura.

Tanmateix, la ignorància no és el final de res. Convé tenir present que la ignorància es pot superar, almenys fins al límit de les pròpies capacitats. Si hi esmercen esforços i voluntat, obrirem algunes portes. No totes, això no obstant, perquè allò que amb l´estudi i el treball podem arribar a aprendre té el límit, ja ho hem dit, de la capacitat de cadascú. No tothom té la capacitat intel·lectiva que basti per arribar a físic nuclear, de la mateixa manera que no tothom serà capaç d´adquirir les habilitats necessàries per ser un bon fuster. De forma consemblant, no tothom hauria de poder arribar a president de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears „que és el mal que ara ens copeja. Ni tampoc a consellera de Cultura, ni a conseller de Turisme, per posar només uns exemples d´altres mals que també ens copegen (i de quina manera!). Bé estan les segones i les terceres oportunitats, però les experiències d´aprenentatge potser caldria passar-les de manera que s´evités que la societat sencera en fos damnificada. Perquè la tasca de governar s´hauria de considerar com a quelcom més seriós que fer parts i quarts i rebre i repartir prebendes, oripells i favors... Quelcom més seriós que tot això.

La paradoxa és que avui estem en aquestes. Governats per gent que no llegeix, que no sap res del món proper i llunyà que l´envolta, que no té el mínim interès per aprendre i que justifica l´exercici del poder per la mateixa permanència en el càrrec. Gent autoritària i autosuficient, incapaç d´enfilar un raonament amb una mínima coherència interna. Gent que no es permet la més petita feblesa que l´aparti del guió après aplicadament. Gent que fa de la mentida i de l´engany una qüestió estructural, de mera subsistència. D´això es tracta, de dur-nos cap al nihilisme cultural, l´assimilació lingüística i la negació de la diversitat. Estem en aquestes.

Vegem algunes mostres de tot plegat. El mai ben ponderat president Bauzà compareix a una televisió per bramar en contra del seu propi poble (contra els mestres, contra la comunitat educativa sencera, contra cent mil manifestants, contra els discrepants...) i, quan uns dels periodistes, identificable amb la dreta més extrema, afirma que la llengua dels illencs no és el català, el nostre president calla. Vergonyosament, calla. O li manca el mínim coratge per contradir aquell personatge sinistre o el supera la pròpia ignorància, o les dues coses alhora. En un context consemblant, no li demanaríem al president res més que dignitat i claredat d´idees. No li demanaríem res més que es remetés a l´Estatut d´autonomia de les Illes Balears (article 4), que defineix la llengua catalana com a llengua cooficial en el territori de les Illes Balears (encara que, potser, sigui demanar massa que s´hagi llegit i assimilat l´Estatut). La dignitat, senyor president, no es regala ni ve afegida al càrrec. La dignitat es guanya a cada instant.

Finalment, de la senyora Camps, consellera d´Educació i de més coses que de ben segur haurà oblidat, poc podem dir que ella mateixa no hagi dit ja. La seva ineptitud pregona „anunciada quan va accedir al càrrec„ és tota una magnífica expressió d´eloqüència. Que hagi anomenat l´informe Pisa com informe "trepitja" sense envermellir i dimitir al moment, no és el més greu de la qüestió. Podríem riure a costa seva sense aturador, però estem davant d´una tragèdia, no pas davant d´una comèdia. Aquesta senyora governa „o això ens han dit„, i les decisions que pugui prendre o ometre afecten directament l´educació dels nostres fills. Afecten, per tant, el nostre futur col·lectiu. Tota una tragèdia, doncs, que la seva estultícia no sigui només un tema privat.