El debat sobre l´alou o lluïsme a Mallorca. Una mirada històrica

L'alou „denominació popular que rep a Mallorca el lluïsme, en castellà "laudemio"„ ha tornat a ser d´actualitat quan una família mallorquina n´ha reclamat la supressió a la coneguda plataforma de peticions a internet www.change.org. Aqueixa família, com molts d´altres particulars, va quedar regirada quan li reclamaren, en paraules seves "un derecho feudal en pleno siglo XXI". Tot i que la família García-Sastre aconseguí alliberar-se del pagament -en el seu cas era de 1.800€ i havia prescrit„, moltes d´altres persones s´han vistes forçades a pagar el lluïsme o alou -en castellà, "laudemio" i "alodio"„ quan es produïa la compravenda d´un immoble. Resumint, l´alou o lluïsme és l´import, consistent en un percentatge del bé venut, que té dret a percebre el propietari del domini directe. Aquest dret, d´origen medieval, ha estat reduït en les diferents reformes i compilacions del dret civil balear, però ha provocat, i ho continua fent, dispendis econòmics que, almanco en alguns casos, han arribat a ser molt importants. Aqueix dret és una resta dels drets que percebien els titulars de feus i senyorius (les baronies i les cavalleries) i, en general, els titulars del domini directe en virtut de la institució jurídica, d´origen romà, coneguda com a emfiteusi. El domini directe donava dret als seus titulars a percebre rendes sobre les terres que s´establien a particulars -anomenats emfiteutes„que es determinassen en el contracte d´establiment. Els emfiteutes, que adquirien l´anomenat domini útil sobre la terra, estaven subjectes a altres drets, entre els quals destacaven la fadiga -dret d´adquisició preferent„ i el lluïsme (com hem dit, anomenat més correntment alou a Mallorca), que suposava un percentatge, que canviava a cada indret, del preu del bé de la terra, quan l´emfiteuta -el titular del domini útil„ el venia o l´establia a un altre particular. Si els titulars del domini directe eren senyors de cavalleries o baronies, solien tenir a més dret a percebre percentatges de la collita -sovint, més del 10%„ i a exercir jurisdicció -administrar justícia„ en les causes civils i, espesses vegades, en part de les criminals. Aquesta distribució de drets sobre la terra va ser vigent fins que determinats decrets de les corts espanyoles de 1811 i 1813, --successivament derogats i reintroduïts, fins a la seva reinstauració definitiva a 1837„, varen ordenar la supressió dels senyorius i dels drets que emanaven de les institucions senyorials. I ben aviat sorgí, a tot l´Estat Espanyol, la polèmica: quin dels drets s´havia de convertir en propietat: el directe -el dels senyors„ o l´útil -els que tenien els emfiteutes„? I, si com, esdevengué a Mallorca, semblava clar que el domini útil s´havia de convertir en propietat, quins eren els drets que s´havien de suprimir? Els senyors i els seus representats defensaven que la majoria de drets que percebien (els delmes, els alous...) eren drets de propietat i que no havien estat suprimits pels decrets. Contràriament, els intel·lectuals lliberals i els representats dels ajuntaments de la Part Forana consideraven que els delmes, tasques, censos, lluïsmes i la totalitat dels drets dels senyors del domini directe havien estat suprimits. La polèmica va ser molt important: el debat es va estendre a les institucions i a la premsa, i els partidaris d´un i altre parer publicaren opuscles defensant els seus arguments. A 1820 es publicà a Palma un fulletó anomenat "Reflexiones sobre laudemios, tascas y demás impuestos en uso del directo dominio que entiende abolidos un labrador murense", en què argumentava que aquests drets havien estat suprimits i que amb això se "desterraron de la nación española un resto tan fatal del feudalismo". La resposta no es va fer esperar: a 1821 el notari Gabriel Nadal va publicar una "Exposición en que la se manifiesta y prueba que los diezmos y alodios son respectivamente un derecho de propiedad, y no de señorio, y por lo mismo, no quedaron abolidos por los decretos de las cortes de 6 de agosto de 1811 y 19 de julio de 1813." El mateix any els representants dels pobles mallorquins demanaren al govern de l´Estat que declaràs "que en fuerza de la extinción de señoríos, quedaron también extinctos los derechos de fadiga, laudemio, relaudemio, tasca, censos alodiales, y demás producciones de estos mismos señoríos que quedan referidas, lo que contribyrá a cortar pleytos, y a la felicidad de esta Isla y de la nación toda". Però la declaració que esperaven els representants forans no arribà, i la polèmica continuava. Els antics senyors del domini directe intentaven continuar cobrant aquests drets, cosa que provocà les protestes del afectats. Així, a 1837 l´Ajuntament de Santa Margalida argumentava que "Tales prestaciones ya denominadas diezmos, tascas, laudemio, relaudemio, fadiga, ocheno, cabrevación, el censo alodial frumentario, el pecuario, el de gallinas, el vaso de agua, la brasa de fuego, y otros cánones de este jaez, son imposiciones feudales, signos del vasallage más atroz que la ley abolió pero que en día están empeñados en percibir y cobrar los magnates en mengua de la misma ley y opropio del siglo de libertad en que vivimos."