No importa el que diuen els filòlegs ni la universitat ni l´Institut d´Estudis Catalans. Al País Valencià no es parla català, senyors i senyores, sinó "valencià", i a partir d´ara tampoc no es parla la llengua catalana a la part oriental d´Aragó, sinó, que es parla el Lapao i, si és al pirineu aragonès, el que es parla és el Lapapyc. Ho han dit els parlaments. Delirant. L´objectiu és clar: esbuquem la unitat de la llengua, al preu que sigui. El budell comanda. No el cervell. Actituds aparentment conciliadores com les de l´articulista de "Modalidades lingüísticas" (Diario de Mallorca, 4 de maig) reforcen, sense voler segurament, les pretensions dels qui volen fer creure que la llengua catalana estàndard és alguna cosa quasi perversa o diabòlica.
L´articulista sembla que defensa sincerament les "modalitats" catalanes usades a les Illes Balears, equiparant-les amb les modalitats castellanes que es parlen a Sudamèrica, obviant (aposta?, per oblit?, per ignorància?, per deixadesa?) que la llengua castellana parlada a Espanya té moltíssimes varietats dialectals que mai, mai, mai, no són tengudes en compte pels castellanoparlants suposadament defensors de les "modalidades, propias de las islas Baleares". Li sonen de res, a l´articulista, els dialectes "manchego", "extremeño", "andaluz oriental", "andaluz occidental", el "riojano", el "churro" o fins i tot el "castellano catalán"? L´astur-lleonès, li sona, i podríem discutir si és o no una llengua distinta, de parla engolida pel castellà? El "berciano", amb un vocabulari riquísim, què és? Quí dels que diuen ser tan amants de la llengua pròpia de les Illes Balears ha defensat mai, o gosaria a fer-ho, que a La Mancha, per exemple, els llibres dels escolars han de ser en "manchego"? Cada vegada que qualcú ha proposat la decantació d´una llengua andalusa, el terratrèmol espanyolista en certs indrets castellanoparlants acadèmics o polítics ha estat ferest.
El castellà actual après per immersió lingüística a tota l´Espanya castellanoparlant (sí: he dit après per immersió lingüística, perquè és així com es fan les classes a tota aquesta Espanya) és un castellà estàndard. El que usen normalment els mitjans de comunicació en castellà. Per què es menysprea, doncs, o es dejecta directament la llengua catalana estàndard, i se l´acusa de "pompeufabrismo, para entendernos"? No s´ensenya cap modalitat del castellà. S´ensenya un estàndard artificiós i convencional, limitat, com ho són tots els estandards arreu del món. O és que els infants anglesos dels barris de Londres o de qualsevol localitat de Cornualla o de la vila de Newcastle no aprenen un estàndard, a les escoles, quan aprenen l´anglès? Ni Shakespeare l´usava, l´estàndard, i ningú no li discuteix la llengua amb què s´expressava. Com s´entèn, doncs, que a les nostres Illes, a l´Aragó, al País Valencià..., la questió dialectal sigui a vida o mort, histriònica?
La millor assegurança per defensar les "modalidades" és aconseguir el millor aprenentatge d´un bon estàndard, no discutit ideologicament, sinó científicament i per les persones i institucions competents, un estàndard elaborat tant des de la parla popular i tradicional com dels escrits literaris o científics, tant des de les llengües d´origen com des d´aportacions d´altres llengües. I sobretot, fent útil i necessària la llengua en la vida quotidiana, l´administració pública, les empreses i comerços, al carrer... La parla viva assegurada eficaçment reforça les varietats populars i familiars: és el que passa a Andalusia, a Canàries, a La Mancha, a Extremadura, a Madrid... És el que podria passar a les Balears. És el que sol passar quan no es fa política lingüística amb l´únic argument de portar els testicles a la cresta.
