Que els efectes de la crisi i les retallades han augmentat la desigualtat a Espanya no és una apreciació subjectiva, sinó una evidència empírica constatada, entre altres informes, per la "Memòria sobre la situació socioeconòmica i laboral d´Espanya 2011", elaborada pel Consell Econòmic i Social. "L´impacte social de la crisi a Espanya s´està traduint en el clar empitjorament de les condicions de vida de la població, l´augment de la desigualtat i el debilitament de l´Estat de benestar", afirma a la pàgina 571.

Totes les ideologies polítiques presenten discursos més o menys elaborats sobre la desigualtat. El discurs que s´imposa en una determinada època i societat depèn d´una pluralitat de factors econòmics, socials i polítics, però com ens ensenyaren Marx i Engels, les idees dominants d´una societat en realitat són les idees de la classe dominant, impulsades avui pel neoliberalisme. L´augment de la desigualtat a Espanya no és un efecte no desitjat o conjuntural de la eufemísticament anomenada política d´austeritat, sinó el seu component més impactant i dramàtic. Se´ns diu que el que passa és culpa de l´herència rebuda, que no hi ha diners a les arques públiques, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, que l´austeritat és l´única solució i que anem en la bona direcció, però no ens diuen que, en el fons, el que hi ha al darrere d´unes mesures que sobrepassen els límits d´allò tolerable és la creença en la desigualtat social com un fenomen natural, ja que aquesta idea s´amaga sota la retòrica pública del sacrifici col·lectiu i la inevitabilitat.

El neoliberalisme és la versió del capitalisme més radicalment contrària a la igualtat que ha existit en les últimes dècades. Hayek i altres economistes neoliberals legitimen la desigualtat social i econòmica. En unes declaracions de 1981, Hayek afirma que en una societat "la desigualtat no és lamentable, sinó extremadament desitjable i fins i tot necessària", perquè és el mecanisme que garanteix el dinamisme econòmic i el funcionament del lliure mercat. De manera semblant, en un article de 1983 titulat "Igualtat humana i models de societat", Mariano Rajoy, aleshores diputat autonòmic d´Aliança Popular, feia una defensa encesa de l´admirable "recerca de la desigualtat" entre els éssers humans i criticava els ideals igualitaris de les societats que "suprimeixen el natural instint de l´home a desigualar-se, que és el que ha enriquit el món i elevat el nivell de vida dels pobles". Un any després, en un altre article, "L´enveja igualitària", Rajoy es reafirmava en les seves posicions polítiques antiigualitàries ("la igualtat implica sempre despotisme") en matèria econòmica i social i advocava per un sistema de relacions socials jeràrquiques i desiguals: "La igualtat biològica no és doncs possible. Però tampoc no ho és la igualtat social: no és possible la igualtat del poder polític".

"La primera font del mal és la desigualtat", escriu Rousseau, que distingeix entre la desigualtat física o natural (edat, salut, força, etc.) i la desigualtat moral o política, un fenomen social reprovable que consisteix "en els diferents privilegis que alguns gaudeixen en perjudici d´altres, com ser més rics, més respectats, més poderosos i, fins i tot, fer-se obeir". Les polítiques neoliberals d´austeritat són una font de desigualtats creixents que entre altres coses signifiquen el despullament gradual de drets de la població i el segrest de la sobirania popular per part d´elits econòmiques i polítiques. El resultat ens és familiar: centenars de milers de desocupats, malalts i pensionistes amb dificultats per pagar els seus medicaments, membres de l´empobrida classe mitjana que van als menjadors socials, dormen als carrers o que, quan la solidaritat de l´entorn familiar o veïnal no dóna més de si, es veuen obligats a robar per sobreviure, immigrants privats d´atenció sanitària pública, etc. Gairebé trenta anys després, l´elogi de la desigualtat de Rajoy no podia ser més actual.