Tampoc van creure Cassandra

PEP VÍLCHEZ Tal com succeí a la sibil ·la Cassandra, filla de Príam rei de Troia i germana d´Hèctor i Paris, els que denunciarem que de la caverna popular sorgien veus d´engany i que de les seves promeses fermentava la mentida, no varem ser creguts i això no va ser fruit d´una maledicció com la que Apol·lo va llançar contra la seva terrenal estimada que la condemnava a pronosticar el futur, emperò castigada a no ésser creguda sinó, més aviat fou per culpa de l´estultícia humana que va arribar a límit de considerar plausible que la sola presència del senyor Mariano Rajoy a la Moncloa calmaria el procel·lós oceà dominat pels titans del capital ara més coneguts com mercats.
Ángela Merkel, valquíria guardiana de l´euro i de la seva santa morada, allà al Banc Central Europeu, no va deixar d´imposar als súbdits monetaris d´Alemanya els seus criteris d´austeritat, —retallades i pujades d´imposts— els mateixos que van ser negats, com Pere abans de cantar el gall, per l´insigne habitant del palau monclovita.
Contemplem el nas d´en Mariano créixer, com el de Pinotxo, mentre tot allò que van jurar no realitzar ha quedat en no res, fruit d´una mentida —faltar a la veritat tot i sabent-ho— que ens està transportat cap al rècord d´ignomínia que un govern pot arribar atresorar.

Ja poden amagar-nos a González Pons, el mateix que, en el seu deliri fantasiós, oferí tres milions (tres!) de llocs de treball nous, encara que després, davant la sorpresa i indignació del respectable, deixà la cosa en l´àmbit dels desitjos. Quina barra!
Aquí estan, Rajoy, Soraya, Montoro, Esperanza i tots ells alegres d´exercir el poder i, sense rubor, a marxes forçades ens situen en el passat, empobrint a la majoria que ha de carregar amb les despeses de l´orgia perpètua del capital financer mentre el poderosos gaudeixen de privilegis i els defraudadors son amnistiats i, per tant, beneficiats tal com també ho són els banquers que tanta responsabilitat tenen amb la generació de l´actual situació.
No anaven a pujar impostos, la seva sola presència tranquil·litzaria a tothom —que en aquest cas són els mercats— i fet i fet, passa el contrari i la conseqüència és que ens empobreixen i minven les condicions de vida de molta gent, de la majoria, sens dubte i, així, delmen la democràcia que passa per les hores més baixes des de la famosa Transició.

I, per si tot això fos poc, a les nostres illes, han sorgit de les profunditats de la caverna reaccionària la ultradreta d´avui, la qual, sense esvàstiques ni jous i fletxes, enverina la vida comunitària dels insulars i posa cap per avall tot allò assentat: hospitals, escoles i serveis socials i, per rematar la jugada imposen una visió sobre el fet lingüístic desestabilitzadora, inculta, irresponsable, humiliant i provocadora capitanejada per un president que renuncia a la seva llengua, als seus llinatges i escarneix el tarannà dels habitants de Mallorca, de Menorca, d´Eivissa i de Formentera.
Avui, la resignació seria sinònim de suïcidi col·lectiu ja que acceptar dràstiques retallades que afecten als treballadors de tota casta, públics i privats, al aturats, als malalts i impedits mentre las grans fortunes no col·laboren en res —no hi ha cap mesura que afecti als més rics— a més d´acceptar una greu injustícia implicaria deixar que les conseqüències de la crisi la paguin els més dèbils que som la majoria i a la vegada que els que són responsables directes dels desgavells se´n surtin sense cap conseqüència.

* Miembro del consell polític de INICIATIVAVERDS-EQUO