A finals d´aquest estiu es compliran quatre anys des de l´inici de la crisi econòmica més profunda viscuda en moltes dècades. I ho farà amb un ritme de destrucció laboral en el 2012 que ha revifat, el -3,5%, el mateix ritme que a l´inici de la crisi econòmica en el 2008. Ens trobam doncs, en una nova espiral de la crisi, amb la diferència que ara carregam amb tot el bagatge negatiu d´aquests quatre anys, fins al punt que la discussió no és ja si estam o no en recessió sinó en el reconeixement que caminam cap a una depressió econòmica. Mostra d´això és que els registres laborals ja apunten a una dècada perduda.

En aquest sentit, els diferents informes econòmics i socials, vegeu la Memòria del Consell Econòmic i Social d´Espanya del 2011, recentment publicada, ja mostren que la crisi econòmica s´està traduint en una crisi social. En el cas de les Illes Balears, els ingressos de les seves llars han reculat de manera espectacular. És més, les diferències entre rics i pobres s´han eixamplat més d´un 70% només entre els anys 2007 i 2009, assolint xifres espectaculars per als estàndards espanyols i de la Unió Europea. D´acord a les dades publicades per l´INE i l´EUROSTAT, les Balears serien la segona comunitat a Espanya amb majors desigualtats entre rics i pobres. A nivell europeu, les Illes se situarien com el tercer país amb majors diferències entre rics i pobres. I el més preocupant: som el territori on més s´haurien incrementat les diferències. Les dades oficials de l´INE mostren que aquest empitjorament no s´ha produït perquè els ingressos de les llars pobres hagin caigut més que els de les riques. Al contrari, les dades ens il·lustren que mentre les llars riques tenen més ingressos que abans de la crisi, els més pobres en tenen menys. L´explicació d´aquest fet rau en l´evolució del mercat de treball, que ha afectat més les llars més dèbils. Escarrufa pensar què ens mostraran les estadístiques oficials a mesura que incorporin informació de l´any 2010 i posteriors.

Davant d´aquest panorama, la pregunta és: i ara què?

Els governs actuals han respost a aquesta pregunta des d´un enfocament liberal. Per això, i en els seus marcs competencials respectius, estan aplicant dues grans línies d´actuació: d´una banda, imposar polítiques draconianes de consolidació fiscal i, de l´altra, aprovar una reforma laboral que ha flexibilitzat tot el que han sabut la regulació laboral. Quant a les polítiques de consolidació fiscal, no importa dedicar-hi moltes línies per entendre que són contràries a l´intent d´alimentar, encara que sigui mínimament, la demanda agregada. Fins i tot acceptant les polítiques d´ajust, no s´observen polítiques per redirigir els magres recursos públics cap als ciutadans amb més dificultats. El resultat serà una nova escalada de les desigualtats. Algú podrà argumentar que ara la prioritat és promoure l´eficiència. En aquest cas, una pregunta podria ser: per què el Govern de les Illes Balears no inverteix ni un sol euro de fons propis en polítiques actives d´ocupació? Aquestes polítiques, ben plantejades, permeten combinar eficiència, redistribució de rendes i igualtat d´oportunitats.

Quant a la reforma laboral, l´argumentari liberal és que si es promou una major flexibilitat del mercat de treball es crearan llocs de feina i, d´aquesta manera, entraríem en el cercle virtuós de la creació d´ocupació i la reducció de les desigualtats socials. Aquest argument, que és, com a molt, una mitja veritat, té entre altres condicions necessàries per poder ser certa, la creació de llocs de feina dignes.

Què ha fet la reforma laboral? Un dels elements de la reforma, que ha passat força desapercebut, ha estat la modificació del contracte a temps parcial. La nova redacció d´aquest contracte permet l´existència d´hores extraordinàries, dificultant fins a l´extrem l´actuació de control de la Inspecció de Treball. En un país on l´economia submergida té l´abast per tots conegut, aquest canvi podria augmentar la probabilitat que una part de la contractació a temps complet es transformi en contractació a temps parcial i així reduir els costos laborals via seguretat social. Per al treballador, el resultat no seria tan positiu: d´una banda, la seva carrera laboral per a les pensions es redueix i, de l´altra, al no declarar totes les hores extraordinàries, aleshores augmentaria exponencialment la probabilitat de cobrar el mínim establert per a les prestacions d´atur.

Aquesta qüestió no és menor. Les dades disponibles corroboren que els contractes a temps parcial s´estan extenent entre els assalariats balears. A finals de març, mentre els assalariats amb contractes indefinits queien en termes interanuals, en el cas dels contractes temporals es produïa una doble situació: els assalariats amb contractes temporals a temps complet queien. En canvi, els assalariats amb contractes temporals a temps parcial eren els únics que creixien, i ho fan amb força. Per tant, estam assistint a una substitució de treballadors a temps complet per altres a temps parcial, tot això en un context global de destrucció d´ocupació.

Tot plegat dibuixa un panorama gens engrescador. Amb l´extensió dels contractes a temps parcial és fàcil entendre que una bona temporada turística no es traslladi en una millora econòmica generalitzada, ja que els drets socials podrien veure´s reduïts. De la mateixa manera, l´extensió d´aquests tipus de contractes intensificarà un nou fenomen aparegut amb aquesta crisi: tenir una feina no redueix dràsticament la probabilitat de tenir pocs ingressos i, conseqüentment, l´ocupació creada no reduirà les diferències econòmiques entre rics i pobres.

En definitiva, ens trobam davant d´una crisi econòmica que s´allarga. La pròpia crisi econòmica i les mesures econòmiques i laborals presses condueixen cap a una situació de crisi social sense precedents. Resulta curiós que els serveis d´estudis, en la seva majoria finançats per entitats financeres, que clamaven per una reforma laboral radical com l´aprovada, ara no surtin als mitjans per explicar les seves conseqüències. Aquest no és un moment de tecnòcrates, almenys no sols de tecnòcrates, sinó un moment per a la política en majúscules. I és que hi ha poques coses més perilloses que un govern que no vol mirar als ulls als seus ciutadans.