Casos tancats, ferides obertes

PERE MANEL MULET I FERRER. COORDINADOR D'AMNISTIA INTERNACIONAL A MALLORCA-EIVISSA Resulta paradoxal. A l´Argentina, anys enrere, les víctimes de la seva dictadura no varen trobar justícia i apel·laren als tribunals espanyols. Ara són les víctimes espanyoles del franquisme i la guerra civil les que reclamen l´aplicació de la justícia internacional i han de presentar les demandes en aquell país. Però, quins són els motius que empenyen aquests conciutadans a demanar que els tribunals argentins jutgin aquests casos? La recerca de la veritat, la justícia i la reparació per part dels familiars de les víctimes i les associacions de memòria històrica a Espanya ha comptat amb entrebancs i dificultats que són inacceptables en un estat de dret que es consideri com a tal. L´aprovació de la Llei de la Memòria Històrica i la causa instruïda pel jutge Baltasar Garzón ha suposat un avanç limitat en aquest terreny.
I ara, després de la sentència del 27 de febrer de 2012 del Tribunal Suprem, arran de l´anomenat cas Garzón, es tanca tota possibilitat per a les víctimes de trobar justícia al seu propi país. Al recent informe "Casos tancats, ferides obertes: el desemparament de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme a Espanya", Amnistia Internacional analitza l´estat processal de 21 dels 47 casos repartits a tot el territori espanyol (entre els que es troba el rebuig als recursos d´apel·lació a l´Audiència Provincial de les Illes Balears) i constata la indefensió en què es troben les víctimes i els seus familiars, que es troben en un carreró sense sortida en la seva recerca de justícia.

El contingut d´aquesta sentència del Tribunal Suprem és clarament contrària al Dret Internacional. La sentència apel·la al principi de legalitat, afirmant que els delictes no eren tals en el moment en que es produïren, però això no és cert, perquè en el moment en que es varen cometre ja constituïen crims de dret internacional, a l´empar de les convencions de La Haia (1899 i 1907) i Nuremberg (1945). La sentència determina que els delictes han prescrit, perquè es cometeren fa més de vint anys, però ignora que els crims de Dret Internacional són imprescriptibles. També constata que els culpables són morts, però el deure d´investigar no es veu en absolut afectat per la mort dels presumptes culpables, perquè l´obligació d´investigar és independent de l´obligació de jutjar als responsables.
Un altre argument, sovint esgrimit per molts contraris a la investigació d´aquest crims, és la vigència de la Llei d´Amnistia de 1977. Els magistrats haurien de tenir en compte que la pròpia llei estableix que només és aplicable a delictes polítics i no a crims de lesa humanitat. I també que exclou explícitament la "violència greu contra la vida o la integritat de les persones".
Finalment, el Tribunal Suprem recorda la vigència de la Llei de Memòria Històrica. Certament, si s´ha d´aplicar, caldria que fossin conscients que la pròpia llei estipula que és "compatible amb l´exercici de les accions i l´accés als procediments judicials ordinaris i extraordinaris".
El Tribunal Suprem hauria d´esmenar la seva sentència, i aplicar el Dret Internacional, d´obligat compliment per a l´Estat Espanyol, que estableix de manera inequívoca que els crims han de ser investigats. I totes les instàncies oficials han de col·laborar amb la justícia argentina, per continuar investigant aquests horribles crims.

El Govern espanyol hauria de ratificar la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i els de lesa humanitat de Nacions Unides i adoptar mesures per aplicar les recomanacions dels òrgans internacionals en relació a la Llei d´Amnistia de 1977. Les víctimes i els seus familiars tenen tot el dret a que es conegui a quina cuneta, a quina fossa comuna, com i quan varen ser assassinats.