Els que coneixem d´aprop el patiment, la fragilitat i la dependència dels pacients crònics i les seves famílies, hem sentit el trasbalsament que ens ha suposat la notícia del proper tancament dels hospitals sociosanitaris.
Escric des de la necessitat d´ordenar les meves vivències d´aquests darrers dies i de compartir-les amb els professionals i voluntaris de les cures pal·liatives. Junts treballem des de la vocació d´ajudar als que pateixen un procés terminal. Escrit també per transmetre el missatge de que tots junts: professionals, societat, polítics i administració; podem trobar una sortida al que avui vivim com un fracàs. La nostra experiència en gestió d´emocions apresa devora les persones en moments de crisi, ens ha ensenyat que superar i donar sentit a la sorpresa, indignació, incertesa, i amenaça que estem experimentat, es la manera de trobar una sortida constructiva a l´aparent desfeta.
L´acompanyament a les persones que afronten el final dels seus dies, ens han ajudat a entendre, que una eina potent per manejar situacions difícils és l´ús de l´empatia,és a dir, intentar entendre el món interior dels altres. La empatia amb les persones que han pres la decisió de tancar els hospitals, (i vull destacar que els que conec personalment tenen tot el meu apreci) els he percebut com a víctimes de la mateixa situació que a tots ens afecta. D´aquesta de la que estem obligats a sortir-ne amb més saviesa i si pot ser amb més recursos.
Per trobar una sortida, junts hem de fer un anàlisi profund i reflexionar amb serenor i equanimitat. A l´hora de prendre decisions difícils solem recórrer a l´ètica, entesa com l´art de deliberar per trobar la resposta més valuosa davant un conflicte de valors.
El reconegut mestre en Bioètica Diego Gracia, ens recorda que prendre decisions, exigeix avaluar i prioritzar, desprès d´un procés de deliberació sobre els valors que estan en conflicte. Valors n´hi ha de intrínsecs, els que són valuosos per ells mateixos, com la dignitat, la bellesa, la bondat, la compassió, i tants d´altres; i els valors instrumentals, que no tenen valor en sí mateixos, però son avaluables per referència a un valor essencial. Així, el preu d´una obra d´art és l´instrument i està referit a la bellesa i harmonia que el quadre expressa. Si es veritat el que en castellà diuen: "Es de necio confundir valor y precio", estem en perill d´entrar en una situació d´estupidesa col·lectiva. Si la necessitat de caure be als mercats i ajustar el dèficit ens fa perdre la visió de perquè estem aquí, els politics, els professionals i en general tots el que treballem al servei dels altres, a Mallorca diríem que: "Hem perdut l´oremus" i no sabem a on anem.
M´agradaria que aquesta reflexió ens ajudés a recordar a tots qui som i perquè fem el que fem, i encara que els nombres i els pressuposts son importants, recordem que les persones no tenen preu, tenen valor. Estem obligats davant amenaces a la nostra essència humana i a la nostra dignitat a recordar que l´instrument, els doblers, no han d´estar per sobre dels valors que ens defineixen. Podem perdre alguns dels privilegis que fins ara havíem gaudit, i pot ser no ens farà mal rebaixar expectatives de creixement i aprofitar les pèrdues de lo superflu per retrobar els valors que son intrínsecs a la nostra essència de persones.
El que vull suggerir és que la decisió de tancar els hospitals sociosanitaris pot semblar, des de la perspectiva del que governa, la decisió correcta perquè quadrin els pressuposts davant Madrid i aquests quedin bé davant Brussel·les, i ells finalment davant el "vedell d´or" que algú ens està intentat imposar com un absolut, es a dir: Deu. Des de la perspectiva dels que tenim la tasca d´ajudar als que pateixen, entenc que la nostra obligació es recordar-vos que estem aquí, vosaltres i nosaltres, perquè hi ha persones que ens necessiten i no els podem abandonar. Y que haurem de posar sobre la taula de la presa de decisions no sols el preu si no també el valor.
Les mesures de tancament han d´anar forçosament juntes amb la reestructuració del sector i aquesta s´ha de basar –amb tota l´austeritat que faci falta– amb preservar els serveis que ens hem dotat i que es basen en la defensa dels valores essencials. La conquesta que, no sense molt d´esforç –i sé de que parl–, hem aconseguit en aquests darrers anys pels ciutadans de les Illes, no es pot mal manar i per això estimats dirigents, lo que us deia: plegats haurem de trobar una sortida que garanteixi la atenció professional i humanitzada a les persones, més fràgils i dependents, que algun dia serem tots nosaltres, ens convé no oblidar-ho.
Els que donam cada dia el nostre temps i a nosaltres mateixos per ajudar als que pateixen, ja ens hem posat a fer feina per fer-vos propostes que —sense discutir de nombres— garanteixin el que es essencial i no podem perdre. El grau de civilització d´una societat es pot conèixer per com tracta als mes febles. I la intel·ligència, a més de servir per fer quadrar els comptes ens ha de dur a que també ens poguem sentir amb coherència amb els nostres valors, si volem seguir sent persones i no eines d´algun altre.
Estic segur de que si anem junts trobarem la porta del que pot ser una millora dels nostres serveis, jo m´hi poso al vostre.
