La darrera reforma de la legislació laboral que s´ha produït a l´Estat espanyol mitjançant el RDL 3/2012, de 10 de febrer. Aquesta reforma segueix una línia persistent durant les darreres reformes laborals, i que no és altra que abaratir l´acomiadament i reduir de forma dràstica els drets dels treballadors. La reforma 3/2012 es caracteritza bàsicament per reduir amb caràcter general a 20 dies (dels 45 anteriors) la indemnització per acomiadament improcedent a l´hora que s´eliminen de facto els denominats salaris de tramitació, que, en la majoria d´ocasions, podien arribar a sumar més que la pròpia indemnització per acomiadament si l´empresari no havia consignat les quanties a l´inici del procediment judicial.
La màxima inspiradora de l´actual reforma laboral és la mateixa que la de les darreres dutes a terme durant els passats 30 anys: a Espanya hi ha atur perquè és car acomiadar, i, per tant, als empresaris els fa por contractar a una persona a la qual hauran d´indemnitzar quan acomiadin. Per tant, si abaratim l´acomiadament, els empresaris contractaran més ja que perdran la por a haver d´indemnitzar. Aquest sil·logisme pervers és, al meu entendre, una fal·làcia que es fa servir per poder acomiadar als treballadors amb drets consolidats de forma més barata a l´hora que es contracte amb contractes precaris als nous treballadors que els substitueixen.
Si analitzan la història de les diferents reformes laborals que han tengut lloc a l´Estat espanyol podem assenyalar com a significatives les de 1984, 1994, 1997, 2006 i 2012. Totes elles han anat encaminades, com ja s´ha dit, a abaratir l´acomiadament dels treballadors espanyols. Si agafam l´Anuari d´Estadístiques Laborals del propi ministeri de Treball, les dades són colpidores. L´any 1984 la taxa d´atur estava situada en el 21,08%, amb 2,7 milions d´aturats. La reforma de 1984 crea el denominat "contracte de foment del treball" que inicia l´era de la precarització de les relacions laborals a Espanya. Així, entre 1984 i 1993 el nombre de contractes temporals va augmentar un 73%. A pesar de la major temporalitat, això no fa fer que disminuís l´atur, ja que l´any 1994 la taxa d´atur estava situava en el 24,2% de la població activa (3 punts més que a l´any 1984) amb 3,7 milions d´aturats. Amb la intenció de disminuir l´atur s´aprova la llei 10/1994, de reforma de l´estatut dels treballadors que crea, entre d´altres instruments, les empreses de treball temporal i introdueix els contractes d´aprenentatge i pràctiques. El nombre de contractes temporals augmenta entre 1994 i 1997 un 60,8%. Així, l´any 1997 acaba amb un 37,23% de contractes temporals front al 62,77% de contractes fixes, i 3,3 milions d´aturats (20,22%). Per intentar aturar l´augment imparable de l´atur s´arriba, l´any 1997, a un gran pacte amb els agents socials que es tradueix en tres acords interconfederals que tenen la intenció d´augmentar la contractació indefinida i reduir la temporalitat (sent la principal eina el contracte per al foment de la contractació indefinida, amb 33 dies d´indemnització per acomiadament). La reforma, en termes d´atur, fou un èxit, reduint-se la taxa d´aturats fins al 10,5% en l´any 2001.
L´any 2006 es produeix una altra gran reforma laboral per consens dels agents socials, amb el denominat "Acuerdo para la Mejora y Crecimiento del Empleo". Els resultat de l´acord fou assolir les taxes més baixes d´atur que s´han produït en les darreres dècades ja que en els anys 2006 i 2007 l´atur es va situar respectivament en un 8,4% i 8,3%. Des de l´any 2009 ha anat pujant de forma imparable la xifra d´atur arribant al 21,5% d´atur l´any 2011.
De l´exposat crec que podem concloure que l´experiència ha demostrat que una major flexibilitat laboral, i un abaratiment de l´acomiadament, no ha dut mai de la mà una reducció de l´atur, però sí que ha provocat, en tot cas, una major taxa de temporalitat, incertesa i precarietat laboral. Les úniques reduccions significatives d´atur vinculades a canvis normatius, a més, s´han produït de la mà de grans pactes socials (1997 i 2006), sempre amb el vistiplau sindical, i no per Decrets Lleis unilaterals del Govern, fórmula que han acabat inevitablement en fracàs. Per tant, de l´experiència històrica podem deduir que per rebaixar l´atur s´ha d´acudir al diàleg social i, en cap cas (tal i com s´està fent ara), a la imposició governamental obviant als agents sindicals.
