Des de sempre, la infantesa que ha estat l´etapa més mitificada de la vida. Són incomptables les obres literàries i cinematogràfiques, sobretot, que l´han tractada i recreada des de diferents punts de vista. Com és lògic, hem vist, llegit i presenciat múltiples infàncies diguem-ne desgraciades, tot i que estaríem per dir que hi guanya la tendència oposada, la que té a veure amb històries del petit regne afortunat que han estat els primers anys d´existència. Fins i tot –aquest és un dels dons de la creació artística–si en la realitat hi ha predominat la desgràcia o la tristesa, després, tamisat pel record, l´art ho transforma en un temps de felicitat. La infància, a més, es perfila com una fugida, nostàlgica, en els moments mals dats de la vida adulta; ens forneix un lleuger consol davant les betcollades del present, un consol ben inútil, és clar, atès que bé sabem que el passat ja no tornarà.
Se´ns ha fet notar que, avui, la idea de la infància i adolescència ha canviat; se´ns avisa que la durada de la infància s´ha reduït (alhora que abunda la cara oposada: la dels qui volen allargar la dolça joventut, la dels qui, de forma hipòcrita, volen ser sempre "joves" i armen maneres ridícules de dissimular el pes de l´edat), tot i que el que, considerat almenys des de la talaia dels anys acumulats, caracteritza la infantensa és la sensació de la vivència d´un temps interminable; uns cursos que mai no acabaven, uns estius eterns, amb una quantitat de temps sobrer per dur a terme totes quantes cabòries ens passaven pel magí. De la mateixa manera, el que, en termes literaris, se´n diria la formació d´un caràcter solia seguir unes pautes, establertes per la tradició familiar i social, que llescaven amb minuciositat les etapes en què s´havia de bastir una personalitat; cada passa requeria els seus rituals, aleshores depenents en la gran majoria del calendari religiós (la confirmació, la primera comunió), fins que el clan familiar més o menys se sentia satisfet per haver obrat bé i haver ofert a la societat una persona de profit. Els nins d´ara, per contra, tornen adults d´una manera massa ràpida, saltant-se d´una gambada unes caselles un si és no és necessàries en el camí cap a l´esser adult. Són ben conegudes les constants disputes entre pares i fills adolescents, lluny de la majoria d´edat, a l´hora d´establir les primeres sortides nocturnes, que el jove voldria que fossin ben generoses; d´altres àmbits, com són ara la vida afectiva o la sexualitat mateixa, són viscuts d´una manera d´allò més accelerada, cosa que per ventura no és positiva del tot. Eren, aquestes, experiències que, generacions anteriors varen viure amb més retard, i sense tanta "llibertat" com ara.
Sense dubte el model de societat que predomina no ajuda gaire a perfilar-hi un encaix adequat de l´adolescència, cosa que n´obligaria a un seriós replanteig. Diferents experts i entesos han observat amb alarma que algunes malalties que, fins fa dos dies pròpies en persones majors, avui són cada cop més freqüents en els adolescents. A part de l´obsesitat i el sobrepès, que ja prou riscos tenen, el que més neguiteja és l´abundància de trastorns de caire psíquic, com la depressió, la hiperactivitat, o l´ansietat; el suïcidi és la tercera causa de la mort entre els joves i adolescents. A part de factors de caire genètic i antropològic, a part dels consells i recomancions que es puguin donar (hàbits de vida saludable: fer un poc d´exercici, una dieta equilibrida, hores necessàries de descans, equlibri afectiu), hi ha un consens a dir que l´origen del mal és de caire social, i, en concret, del desistiment dels pares a exercir les funcions de comandament de la nau que els pertoca. D´establir ells les regles del joc.
