Un dels debats actuals, entre d´altres, recurrents en els àmbits educatius i acadèmics en general és el de la dita crisi de les humanitats. No fa gaire que el professor Jordi Llovet en un llibre, Adéu a la Universitat. L´eclipsi de les humanitats, que, com sol ser habitual, ha provocat elogis i rebutjos, n´aixecava el certificat de defunció, si més no en els estudis universitaris. Hi veia, el professor Llovet, una catàstrofe considerable, atès que representaria el tancament definitiu d´una sòlida i més que centenària tradició cultural i, també, l´extinció d´una mena de ciutadans peculiars, madurs, capaços de discernir per ells mateixos, peixits pels delitables fruits saborosos de les humanitats, els únics que, en propietat, tendrien dret a gaudir dels beneficis d´una societat democràtica. De pas, aprofitava el professor Llovet (en una actitud, per cert, que es podria considerar de ben poc humanista, en el sentit de rebutjar unes eines que tenen sense cap dubte components d´allò més positius en la pràctica acadèmica i dels quals les humanitats se´n poden aprofitar a còpia de bé. ¿Hagués renunciat, posem per cas, mestre Fabra, que era de formació científica, als avantatges de la informàtica per dur a terme la seva "reforma lingüística", ¿o en Moll per elaborar el diccionari?, ¿o, fins i tot, l´abrandat canonge Alcover o en Coromines?) per carregar contra la introducció de les noves tecnologies en l´ensenyament en les quals hi detecta poc menys que un càncer per a les humanitats i per a l´educació en general.
Un servidor, que, per desgràcia, no va gens ni mica galdós en els afers de les ciències, ho troba tot plegat una mica exagerat, com si tothom anàs una mica passat de revolucions i s´apostàs a qui diu el desbarat més gruixat. Tant els qui veuen en les humanitats (l´actual conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya va dir fa poc que, qui pensava a estudiar-ne, d´humanitats, ja podria començanr a pensar a pagar-s´ho de la seva butxaca, talment un luxe asiàtic) una nosa a eliminar i tan sols privilegirien, s´ha dit que el famós pla Bolonya va per a aquest camí, els estudis científicotecnològics, els que tenen unes sortides laborals pràctiques i profitoses per a la societat, com els qui veuen en les humanitats la panacea de tots els mals endèmics que malmeten el rumb de la societat actual. Veuen en la filosofia, en la literatura, en l´estudi del grec i del llatí, la deu màgica que ens forniria uns ciutadans cultes, lliures, insubornables quant a les trampes que ens paren sempre seguit els poders, immunes als passatemps frívols amb què se´ns entorbeleix el magí. M´atreviria a dir que ni en els temps en què, presumptament, estaven més de moda les humanitats, no hi eren gaire abundants, tampoc, aquesta casta de ciutadans. Devien ser només una minoria, la mateixa d´ara, entre la qual, per cert, n´hi deu haver que prové del món de les ciències. Molts defensors de les humanitats, guiats per una visió deutora d´un ingenu romanticisme, addueixen un argument desconcertant, en què, diríem, es nota en excés la manca de posada al dia en qüestions humanístiques; solen dir que el llatí i el grec són llengües que ajuden a organitzar millor el cervell, a desenvolupar el raonament lògic, a pensar millor. ¡Per Déu, que llegeixen tot d´una el professor Jesús Tuson, gran humanista dels nostres jorns desgavellats! ¡Totes i cadascuna de les llengües del món serveixen pel mateix que el grec i el llatí, ni més ni pus! ¿No hauria de saber un humanista com cal que, a tall d´exemple, un Sèneca o un Ciceró són uns filòsofs de segona divisió en comparació amb Kant, tot i escriure en una llengua, segons sembla, tan sublim com el llatí?
