Sol ser un signe de la joventut (o era, atès que, ara, la gran majoria de jovençans pareix que s´han tornat d´allò més conservadors; duen esperar a fer-se majors per canviar de bàndol) el descontentament sistemàtic amb tot quant els envolta i, sobretot, amb tot quant faci olor de poder, aquest ens odiós que sempre imposa normes, pautes i límits. És com una llei de vida, d´altra banda, que el jove jugui a la contra, per una temporada, això sí; mala cosa si no s´adona que la vida serà, al final, sinó una senda tortuosa, curulla de normes, pautes i límits. Fer de rebel a uns certs anys, sovint, és una mica penós; en tot cas, s´hauria de ser més exigent amb els vells rebels. Ho deiem perquè, a pesar del respecte que ha de merèixer qui ha passat per l´infern dels camps nazis, un no entén que un llibret tan pla, tan magre d´idees, com Indigneu-vos! de Stéphane Hessel, hagi tengut com a una deriva pràctica el corrent dels indignats, algunes de les propostes dels quals no es poden menysprear a la lleugera; ni té la gràcia, ni la mala bava, ni la ironia, que solen tenir els pamflets; posats a fer, valdria més que els indignats traguessin la pols al Manifest comunista, que un temps ens feien llegir els profes de filosofia.
Per norma general, una de les idees clau de l´artista adolescent és la dèria de cercar nous paradisos; el món que l´envolta no el considera fet per a les seves ambicions; el veu massa estret i insuficient per a les grandeses que vol dur a terme. Somnia a emprendre grans viatges a terres ignotes on, presumptament, hi trobarà l´espai adequat per realitzar-hi la seva diguem-ne filosofia de la vida. Allà, pensa, no hi trobarà les cadenes que el lliguin a la grisa i monòtona quotidianitat en què ha nascut i s´ha educat d´al·lot. Allà, a la nova terra, hi trobarà uns pares magnànims, uns col·legues més, que fins i tot sortiran amb ell cada cap de setmana a fer botellada; o uns mestres guais, que no posaran exàmens ni deures i deixaran fer qualsevol classe de capbuitades dins les aules, sense faltes d´ordre. Serà un indret en què hi gaudirà d´una llibertat total i absoluta. Amb tota seguretat, passat un temps, el jove ben aviat se´n temerà que no ha arribat a l´arcàdia que havia somiat; es demanarà, desenganyat, què hi faig jo aquí, i emprendrà el camí del retorn.
Les coses més extraordinàries passen, de fet, en el nostre redol. Els fets, els gestos, més ordinaris i repetits, són, sovint, l´aventura més engrescadora que ens sigui donat viure. Fer voltes dins la pròpia habitació pot arribar a ser el viatge més fascinant, per al qual no es necessita cap arsenal ideològic destructor, ni aixecar barricades. Descobrir la bellesa, una paraula potser exagerada per al cas present, que hi ha en el dia a dia és l´objectiu a assolir. Excepte uns pocs afortunats que, en efecte, aconsegueixen, per mèrits propis, no cal dir-ho, aquí ningú no regala res, dur una vida glamurosa, la resta ens hem de conformar amb un horitzó vital de marges estrets. Unes jornades laborals sense secrets, unes feines que, a força d´anys, anam fent de manera mecànica, la visió dels mateixos rostres, que, amb el temps, se´ns tornen com un altre jo. Pareix que res no ha de passar, però les històries que sentim o presenciam cada dia, sense a penes sortir de casa, són les mateixes que llegim a les novel·les o veim als films. Amb idèntiques grandeses i misèries. I agraïm que així sigui.
