Ja se sap que un sentiment molt nostrat és voler ser sempre els primers, en tot i a posar per damunt de la resta els nostres valors, costums i tradicions. Volem ser més fins i tot que qui ens du més segles de tradició cultural, de progrés, d´avantatges en tots els camps, de fonaments democràtics. Ens varen fer ser europeus de manera oficial en les primeres tongades, amb una pinxeria d´arrel torera i per com demostrar que els teníem més ben posats que altri, en comptes de posar-nos a la coa i esperar el nostre torn. Tal actitud acontenta sempre (es veu sobretot en les manifestacions esportives) les masses curulles d´estima pàtria, tot i que comporti fer gairebé sempre el ridícul més espantós.
D´un temps ençà, s´ha posat damunt la taula la paradoxa que representa la quantitat d´hores que passam al tall (una mitjana de 1.720 hores a l´any; 26 més que els anglesos, 125 més que els francesos, 65 més que els alemanys, 92 més que els danesos, per exemple) i la poca productivitat efectiva. Diu que, a la pràctica, entre el panet del berenar (que inclou, sovint, el cafetó o el rebentat i la cigarreta o l´havà), les reunions, la majoria de vegades, com és prou sabut, d´allò més inútils, i torna-m´hi torna-hi el dinar, es perden hores que no són de pencar en sentit estricte. Es fan propostes, en aquest sentit, per posar-hi una mica de seny; d´adaptar els horaris a l´estil europeu, amb una jornada laboral seguida que comença ben dejorn i devers les cinc o les sis del capvespre ja s´és a casa; i es diposa encara d´unes hores agraïdes per, si se´n tenen, passar amb els fills menors d´edat; és aquesta, l´«abandó» d´hores i hores dels fills, una greu mancança de la nostra societat.
I el mateix pel que fa a l´escola. És ben indicador de la casta de país que som, un país sense remei, de mirades curtes, sense capacitat de voler ser grans, que les grans betcollades de la crisi la s´enduguin l´educació i la sanitat públiques. Aquests consellers d´educació del PP que retallen a l´engròs a Madrid, a Castella-la Manxa (amb una part del sou de la Cospedal n´hi hauria prou per pagar-ne el sou a una bon grapat, de mestres i professors) i aquí mateix, el més greu que fan no són les estisorades brutals, sinó el missatge demagògic i groller, en la línia d´unes maneres de pensar, és un dir, a la manera Belén Esteban, que Josep Ramoneda associava amb tics ideològics feixistes, que fan arribar a la societat; aquests mestres i professors de la pública són uns malfeiners, uns privilegiats amb feina segura, bon sou i millors vacacions; ara arribam els defensors del poble i els collarem a tots, i els fotrem a fer més hores. Mentres alguns països europeus comencen a qüestionar, des de diferents punts de vista, el mèdic, l´afectiu, la distribució horària escolar dels al·lots, de cara a un millor rendiment escolar, tot contrastant els a avantatges i inconvenients de la jornada seguida o partida, aquí l´única pensada que ocorre és, amb el pretext de la crisi, castigar amb més hores. Justament Espanya és un dels països europeus en què més hores lectives es fan, i ja es veuen els resultats; entre els pitjors, posem per cas, dels reports PISA. Potser els al·lots hi passen moltes hores, dins les aules, però, com els adults, no els aprofiten gaire. Els països civilitzats veuen en l´educació una inversió de futur, no un despesa que fa nosa. Les descripcions, patètiques, que de l´escola que varen conèixer varen fer un Josep Pla o un Pío Baroja són avui en dia, per sort, inimaginables; i no és gràcies a la labor ni de ministres ni de consellers, sinó de mestres i professors anònims, amb més o menys hores, amb més o menys sou, que saben que l´educació és un fonament bàsic d´una societat.
