El passat 21 de febrer se va presentar al públic el llenç Mallorca (1907-1908) del pintor Eliseu Meifrèn (Barcelona 1857-1940), prestat per un període de cinc anys pel Museu del Prado de Madrid. Aquesta pintura de gran format, que mostra una panoràmica espectacular de la badia de Palma, ha estat penjada en una de les parets de la capella del Consolat de la Mar, olim Casa del Col·legi de la Mercaderia, que és la seu de Presidència del Govern balear. El quadre de Meifrèn adopta el format de tríptic que permet perllongar la pintura en tres seqüències perfectament ajustades que engrandeixen la visió del paisatge. Tríptics de paisatge tan extraordinaris com aquest les pintà també Bernareggi, titulats: Pau (Port de Sóller, 1908) i L´illa daurada (Sa Calobra, 1919).

Passat el primer acte de la "presentació sorpresa" perquè crida molt l´atenció la gran qualitat i bellesa de l´obra i, sobretot, que el seu propietari sigui una pinacoteca de categoria universal com és el Museu del Prado, convé fer la següent reflexió. En primer lloc diré que és molt trist haver de reconèixer Mallorca com escenari per a grans mestres de la pintura només en ocasions tan esporàdiques com aquesta. Un reconeixement que per a nosaltres, els mallorquins, hauria de ser natural i constant. Però això no és així, gràcies a la desídia cultural i patrimonial que patim de forma endèmica per culpa d´una classe política que en totes les dècades de la democràcia ha estat incapaç d´avançar en aquest sentit. Els mallorquins ens mereixen tenir una bona pinacoteca amb obres tan representatives com aquesta d´en Meifrèn i tots el grans artistes que han pintat el paisatge de la nostra illa. Per afegidura, no es pot deixar de banda la gran quantitat de pintors del país que des del romanticisme de principis del segle XIX fins el post-modernisme (dècades de 1920 i 1930) han conreat aquesta temàtica i d´altres com el retrat, la recreació històrica, el gènere costumista, la natura morta, etc. amb un alt nivell de qualitat sense que cap museu de les nostres contrades pugui oferir un fons ni tan sols acceptable. Hem de renunciar per sempre a tenir una bona pinacoteca "de Mallorca" i d´autors mallorquins? La llista d´artistes és força llarga des de Bartomeu Sureda (Palma, 1769-1851) fins Antoni Gelabert (Palma, 1877-1932). Passem després als catalans: Salvador Mayol, Joaquim de Cabanyes, Santiago Rusiñol, Hermen Anglada Camarassa, Joaquim Mir, Eliseu Meifrèn, Sebastià Junyer, Casimir Tarrassó, etc. Llavors els americans: Atilio Boveri, Roberto Montenegro, Tito Cittadini, Francisco Bernareggi, Pedro Blanes Viale, John S. Sargent, els britànics Cecil Aldin, Thomas Harris...i aturem aquí perquè no hi ha espai per a citar desenes i desenes de noms rellevants tant d´artistes autòctons com de forasters les obres representatives dels quals podrien formar una pinacoteca excel·lent.

Qualsevol mallorquí amb un poc de seny i sensibilitat, no pot evitar emocionar-se quan en el Museu Thyssen-Bornemisza (fons de Carmen Thyssen) de Madrid descobreix un marge i un alzinar espès pintats de forma superba per la mà John Singer Sargent (Florència, 1856 - Londres,1925). Si anem a Barcelona i se té el bon gust de passejar-se hores i hores per les sales d´art modern del Museu Nacional d´Art de Catalunya (MNAC) acabarem per topar-nos amb els meravellosos lledoners de Bóquer que s´alcen altius en un llenç gran i esplèndid d´Anglada Camarassa. Per més "sorpreses" mallorquines fora de la nostra illa, estan també els deliciosos olis de petit format realitzats per Carlos de Haes (Brussel·les, 1829. Madrid, 1898) del llatzeret de la badia de Palma i una vista del Puig Major, exposats en el Museu del Prado l´any 2002.

Acabaré fent un repàs a la situació museogràfica del tema que estam tractant per a recordar que la col·lecció que té d´aquest període el Museu de Mallorca és vertaderament minvada. La secció que hi en el museu del Baluard, malgrat la presència d´unes quantes obres importants, és més aviat un miratge que no una altra cosa. La petita pinacoteca del Museu de Lluc, vistes les circumstàncies, també aporta el seu granet d´arena. Llavors tenim la col·lecció Anglada Camarassa al Gran Hotel, propietat de La Caixa, que malgrat la bona idea de crear una gran sala per a exposar una obra tan monumental com València és una llàstima que no dediqui tota una planta a mostrar el fons complet que formava el museu familiar del Port de Pollença amb mobles, indumentària, etc.

Fora de l´abast habitual del públic està la col·lecció formada per l´antiga Diputació Provincial, en gran part conservada en el Palau del Consell de Mallorca. Després podrien esmentar alguns quadres de la pinacoteca municipal i el fons, força interessant, del Cercle de Belles Arts en el Casal Balaguer, esperem que ben guardat perquè ara l´edifici es troba en obres. De tota manera he de dir que totes les col·leccions i fons que he citat són molt incomplets. I així anem! ...de fracàs en fracàs perquè la mostra permanent que se va organitzar fa bastants anys a l´espai de Ses Voltes amb la participació de l´Ajuntament de Palma, col·leccionistes particulars i obres destacades del patrimoni de la Caixa de Balears "Sa Nostra", ha estat una fallida més en tota aquest "fideïcomís". Per no estendre´m, només cal preguntar als dirigents de la nostra política cultural: fins quan seguirem cecs amb la nostra vertadera identitat històrica i artística? A què esperem en invertir els doblers públics de forma honesta i efectiva pel nostre patrimoni col·lectiu? Esperem la reposta...