Sense fressa ni remor, ens ha deixat, amb el silenci del desert, amb la suavitat del vol de l´alosa i la bruixa de borrissol. La trista notícia ha calat amb la humitat i l´espessor d´una boira freda dins els saragalls del meu cor. No passava pels millors moments, però ningú no esperava tal desenllaç, perquè tothom s´aferrava a l´anhel d´una ràpida i total recuperació. Antoni Gili regalava amistat i bonhomia de la mateixa manera que el dia reparteix claror i tots els qui hem gaudit de la paraula i de la profunditat del saber d´aquest artanenc singular hem quedat altament beneficiats i enriquits. La malaltia li posava argolles al cos, però no a l´enteniment, que conservava diàfan, amb la nítida transparència de les aigües marines de na Clara, allà al peu dels altiplans eremítics de Binialgorfa. Fa molt poc que encara havia redactat un article emotiu, una mena de lleixa testamentària de l´estimada festa de sant Antoni, una bauxa amb rerefons religiós, no exempta de vaires de paganisme, que el feia vibrar d´emoció atàvica, fins quasi assolir els llindars de la transfiguració. Ell era conscient que enguany no la viuria com antany, però no resulta fàcil saber si en els seus racons més íntims albergava l´esperança d´incorporar-s´hi més endavant de bell nou.

En el dia d´avui, la teranyina de l´esdeveniment luctuós congria una tenebrella que s´empara de tots els plecs de sa Serra Artana, un indret del món que no tenia secrets per a ell. Es perd ara el referent físic d´un fill que ha dignificat la vila amb barcelles de generositat, amb orons d´intel·ligència, amb quintars de saviesa, amb muntanyes de benevolència. De na Borges a Cala Torta i de Salma a Ferrutx ha llaurat la terra amb la rella de l´amor, endinsant els solcs en la saó de quasi vuit segles d´història. I, en aquest constant trafegar per dins closes i sementers, no ha deixat ermassos, ni antanes, i ni tan sols llobades: Capdepera i Son Servera han rebut també la seva atenció constant.

Una vintena llarga de llibres l´avalen com a un dels historiadors més productius del nostre temps, amb una feina sòlida i fiable. Tot i que Artà, com és lògic, ha estat la terra més artigada per la seva ploma, ningú no el podrà acusar de localista, perquè amb idèntic entusiasme ha treballat en una multitud d´àmbits i disciplines. Continuador de la l´empresa de Mn. Lliteras, el qual havia publicat els volums sobre els segles XIII i XIV de la història d´Artà, després d´anys i panys de tasca investigadora pogué editar els toms relatius als tres segles posteriors i ara s´afanyava en el del XVIII. Una vintena llarga d´articles dona fe de la seva magna capacitat de producció. Res no era escàpol a la seva curiositat. Conformen un ventall ampli els temes relacionats amb la seva condició de clergue, ja siguin sobre l´obreria de sant Antoni, l´ermita de Betlem, o les biografies de persones vinculades al món de la religió. Quatre volums de cançons palesen l´estimació envers el folklore i la llengua, que coneixia en profunditat. La munió d´escrits sobre les vicissituds de cadascuna de les molècules que conformen el microcosmos artanenc és un exponent claríssim del poderós atractiu que exercia la terra en la seva ment. El paisatge de la península llevantina corria com si fos sang per les canonades de les seves artèries. És molt bo de dir, però són més de tres-cents articles apareguts a les pàgines de nombroses publicacions, de les quals Bellpuig se´n duu la doma. Darrerament, vertebrava amb Llorenç Vich una obra extensa sobre Sebastià Gili i Vives, fundador de les agustines.

Desconec l´activitat exercida com a capellà, però el meu ull mitjanament despert em permet endevinar que ha estat una persona tan acostada al poble com allunyat de beateries anacròniques. L´hem vist i acompanyat en algunes excursions i passejades, en les quals, sistemàticament, feia aula contínua de la natura, explicant a betzep detalls de cada indret, immers en el present i en el passat. Tant li feia parlar dels elements actuals com dels que hi havia en els primers segles de la conquesta. Sabia noms, fites i esdeveniments de totes les contrades del terme.

Des d´Artà, assolia la condició d´universal, amb una fidelitat a la terra a prova de sang i foc, amb un amor envejable cap a la llengua. I, si Artà es perfilava com a centre del món, la festa de sant Antoni n´era la cruïlla neuràlgica. Córrer de fogueró a fogueró al seu costat era tota una vivència inoblidable. Coneixia tothom, saludava anant i vinent i era escomès per totes les persones que topava. De vegades, qualque estol de jovencells li cantava una cançó d´aquelles que fumen amb pipa, anticlerical, o carregada de verdesca. Així mateix, feien una mica llarg, però el pare Gili, el mossèn, com en diuen els conterranis, sempre ho agafava d´allò més bé, amb esportivitat, amb el rostre somrient i els pòmuls il·luminats. S´havien de visitar una vintena llarga de foguerons, perquè calia quedar bé amb tots els veïns i a cadascuna de les alimares s´havien de menjar les sopes corresponents i beure el vi que pertocava. L´alegria i la cantera s´encastellaven en els ànims, però sense foragitar la finor ni fer concessions a la vulgaritat. Un pessic d´erotisme en les cançons conformava el pebre coent de la vetlada i dinamitzava l´ambient, mentre que els dimonis en feien de les seves amb la canyaferla.

El trobarem a faltar. Era el nostre referent artanenc, la insubstituïble ànima de la nit màgica. Mai del món no hagués pogut pensar que la festa del 2010 seria la darrera en la qual el veuríem, vestit amb camis blanc i estola de creus vermelles, aspergir l´aigua beneïda al bestiar eguí amb l´ajut de la fragància d´un ram de murta –era murta, crec–, davant la plaça de l´ajuntament, voltat de la multitud congregada. Sé que enguany, quan a les completes les veus emergents de cossos aglutinats com arengades dins una bóta entonin els versos "assistiu a lo elogi / d´un sant que hem de venerar...", part damunt l´eufòria de la festa que, necessàriament, ha de continuar, planarà com un núvol el càlid record, no exempt de tristor, d´aquest home insigne, artanenc fins al moll de l´os, que ha fet de la seva terra un blanc continu d´estimació. Descansa en pau, savi i vell amic.